Autor: Jordi Carbonell
EDATS RECOMANADES
Sols/es: de 4t en amunt
Amb les famílies: de 2n en amunt
INTRODUCCIÓ
— Au!! Tia, però què fas!? Vigila una mica! — va cridar l’Arlet.
— Ho sento, ho sento, ho sento! Eh, no em peguis, tia! Que ha sigut sense voler! — es defensava la Blanca.
Aquell dia plovia i les dues germanes havien decidit arreglar, per fi, el llit que la Blanca havia trencat feia ja més d’una setmana. Al final, la seva mare havia descobert el que havia passat i, per sorpresa de les dues, no s’havia enfadat gaire.
— Ja no aneu a P3 i estem confinades; o sigui que tenim molt de temps — havia dit la Judith, la seva mare, tranquil·la —. Ja us ho fareu, que sou grandetes.
Havien passat quatre dies des d’aquella conversa i les bessones havien decidit posar fil a l’agulla. La Blanca, emocionada, havia agafat un martell i s’havia posat a cantar la cançó de “Show Yourself” de la pel·lícula “Frozen 2”. L’Arlet s’havia estat pixant de riure fins que, en un moment de súper motivació, la Blanca havia deixat anar el martell, sense voler, amb tanta mala sort que havia caigut directe sobre el dit gros del peu de la seva germana.
Després d’estar una estona perseguint-se per casa, l’Arlet va aconseguir donar-li un parell de clatellots ben donats a la Blanca i es va donar per satisfeta. Un cop en pau, van tornar cap a l’habitació per arreglar el llit trencat. Però la tasca va resultar ser molt més complicada del que les dues s’havien imaginat. Trencar un llit era molt més fàcil que tornar-lo a muntar. Per començar, havien de tornar al pati a buscar més eines. Necessitaven un tornavís i uns quants cargols.
— I si trobem aquella grapadora de la mama que grapa a “lo bèstia”, també la pillem — va dir la Blanca.
— Però què vols grapar, tu? Mare meva... tens cada idea...
Van sortir corrent pel pati per mullar-se el mínim possible i van entrar al cobert on hi guardaven les eines.
— Mira, Arlet! — va dir la Blanca, quan estaven a dins, senyalant una prestatgeria molt alta —. Aquí és on vaig trobar el llibre de contes del papaaaAAAAAARGH!!!!!!!!! UNA ARANYA!!!!!!
La Blanca va sortir corrent del cobert i va començar a creuar el pati però va trepitjar una pedra mullada i va caure a terra, mullant-se tota la roba i fent que a l’Arlet estigués a punt d’agafar-li un atac de cor, de tant riure.
La Blanca tenia pànic a les aranyes des que era molt petita. A l’Arlet li agradava, de tant en tant, fer-li alguna broma relacionada amb el tema i havia de confessar que, ni en el millor dels seus somnis, s’hagués pogut imaginar que la tarda acabaria tan bé. I, a més, sense haver-ho planificat!
Després de l’incident, l’operació “Arreglar el llit” va quedar ajornada per un altre dia i les dues germanes van passar la resta de la tarda fent feina que la seva mestra de l’escola els hi havia posat. La quantitat de deures era desorbitada, la veritat. I el que feia més ràbia a l’Arlet i la Blanca era que, tot i que la seva mare, que també era mestra, estava d’acord amb elles, mai ho diria en veu alta, per no desacreditar la seva mestra.
— Buah, Blanca. Has fet l’exercici cinc, ja? Me’l deixes copiar?
— Nenes, que us sento! — va cridar la seva mare que, a vegades, tenia oïda ultrasònica, des de l’estudi—. Cadascú la seva feina!
— Però mama — va protestar l’Arlet —, si tu deixes que els teus alumnes facin la feina en equips!
— Ja ho sé, Arlet. Però vosaltres no sou alumnes meves! A més, copiar no és fer la feina en equip.
Les bessones sabien que no hi tenien res a fer. El millor que podien fer era callar i copiar-se els exercicis en silenci. I així ho van fer fins que va arribar l’hora de fer el sopar. Van preparar Gazpacho i, després de sopar, van anar cap a l’habitació, amb l’excusa que volien mirar una pel·lícula. Però, un cop tancades, la Blanca va treure el seu llibre de contes. Feia dies que no en llegien cap i en tenien moltes ganes.
EL REI DE LA POR
A la majoria de nens i nenes els hi encanta anar de colònies amb l’escola. Són uns dies que passen amb les seves amigues i amics, fent activitats divertidíssimes i descansant una mica de la mare i el pare, o els avis, tiets o tutors de la llar.
El Jan, però, el dia que començaven les seves colònies es va despertar amb un mal de panxa horrorós. I no era un mal de panxa de pets o d’haver menjat alguna cosa en mal estat; no. Era un mal de panxa de nervis. I és que el Jan tenia un petit problema que feia que les colònies, a vegades, arribessin a ser molt desagradables: tenia por, molta, moltíssima por a la foscor.
I no era nou. Li venia des de ben petit. Sempre havia hagut de dormir amb una petita llum endollada a la paret perquè la foscor absoluta l’aterrava i li impedia dormir. A més, si anaven a la muntanya i es començava a fer fosc, ja es posava nerviós i només podia pensar en tornar. Si passejaven pel poble i algun dels fanals del carrer feia pampallugues, amenaçant d’apagar-se, el Jan premia amb força la mà de la seva mare i li suplicava canviar-se de carrer. I, tot i que els seus pares havien fet de tot per intentar que el seu fill superés aquella por, era com si la por a la foscor formés part del Jan i res ho pogués evitar.
— Jan, carinyo — li va dir la seva mare, el dia que començaven les colònies, mentre ell s’acabava de vestir —, no pateixis. Ja vam parlar amb la Sònia. A més, ja vas anar l’any passat de colònies amb ella! Te’n recordes? Que tota la nit va deixar la llum del passadís encesa?
L’autobús esperava a la porta de l’escola i el Jan s’hi va acostar amb els seus pares. Des de lluny, la Raquel i el Hamza el saludaven emocionats.
— Jaaaaaaaaaaan! Que marxem de colònies! — va cridar la Raquel quan va arribar a la seva alçada.
El Jan va somriure sense massa entusiasme. Sabia que s’ho acabaria passant bé però encara estava massa nerviós. Fins que no arribés a la casa de colònies i pogués comprovar que la seva llitera estava a la vora de la porta, que la llum d’emergència funcionava bé i que, fins i tot, podia deixar la llum del lavabo encesa sense molestar a ningú, no es quedaria prou tranquil per poder començar a gaudir del tot.
Així i tot, el viatge en autobús fins a la casa de colònies va ser molt entretingut. El Marcos, la Martina i la Berta van sumar-se al grupet i van seure al final de l’autobús.
— Al final què has fet amb aquell gosset, Martina? — va preguntar el Hamza.
— Res... dimecres passat, crec que era, va venir el seu propietari a buscar-lo — va dir la Martina —. Però mira, ja està bé. Crec que, en realitat, no estic massa preparada per tenir un gos — va acabar.
Es van passar el viatge explicant-se acudits i jugant a resoldre enigmes. També van repassar les activitats que farien. A l’escola, la Sònia els hi havia explicat quin era tot el plànning de les colònies i, realment, era apassionant. Tenien activitats de tir amb arc, caiac, bosc penjat i jocs de nit.
— Ei, Jan — va dir-li fluix el Hamza un moment que els altres quatre parlaven emocionats de si es podrien banyar al final de l’activitat del caiac —, tu com portes el tema de la por?
— Com? Jo...? — va començar a fer el Jan, posant-se vermell.
— Va tio, que ens coneixem des de P5 — va seguir el Hamza, traient importància al tema —. He portat una llanterna de sobres, súper potent, pel joc de nit.
— Gràcies, nen — va dir el Jan, tot i que no va voler-li dir que ell ja en portava tres, de llanternes.
— Però escolta — va continuar el Hamza, assegurant-se que ningú més escoltava—. A veure com t’ho dic. Tu recordes que jo tenia molta por a les altures? — el Jan va assentir i el Hamza va seguir —. Doncs... és que és de bojos... Bueno, t’ho dic i ja està. Si, en un moment de molta por, tanques els ulls i dius, dins teu, les paraules “la por no és real, la por no és real, la por no és real”, així, tres vegades, pots anar a...
— Com? M’estàs vacil·lant, no? — va respondre el Jan, mig enfadat —. Tio, que no és un tema per fer broma.
— Que no Jan, t’ho juro. Per a cadascú és diferent però a mi em va funcionar — va dir el Hamza, que sonava sincer.
— Sí, clar — va respondre el Jan —. Dius les paraules i, llavors, què?
— Llavors pots anar a...
— Ei mireu! Ja hem arribat! — va cridar la Raquel, tallant el Hamza i distraient, també, al Jan.
L’habitació era perfecta. Com ja havia avisat la Sònia, les habitacions eren de set persones i el grup d’amics es va poder quedar amb una habitació per ells sis. El Jan va córrer com un boig per agafar el llit de baix de la primera llitera, tocant a la porta. La llum d’emergència funcionava perfectament. Tot en ordre. Ja es podia relaxar.
Va ser un gran primer dia. Com que les activitats guiades no començaven fins a l’endemà, van tenir la tarda lliure i se la van passar jugant a cartes i fent un partit de futbol. El Jan no era especialment bo i, sempre que podia, intentava jugar a l’equip de la Martina. Era de les millors de la classe i, quan ella es posava de portera, el seu equip tenia moltes opcions de guanyar. I, finalment, va arribar un dels moments que més feien patir el Jan: el joc de nit. Havia tingut l’esperança que, com que aquell dia no hi havia hagut activitats dirigides, tampoc farien joc de nit. Però no havia tingut tanta sort.
A més farien un dels jocs que més odiava: la bandera. Consistia a fer dos equips; cada equip havia d’amagar i protegir una bandera i, al mateix temps, intentar capturar la bandera de l’equip contrari. Tot això, a les fosques.
Feia deu minuts que jugaven quan el Jan es va quedar sol protegint la seva bandera. Els seus companys d’equip havien sortit a buscar la bandera contrària i, els que s’havien quedat amb ell a defensar la seva, acabaven de marxar corrent per intentar atrapar uns atacants de l’equip contrari. El Jan va aguantar la llanterna encesa, amb força. “No passa res. No passa res.” Es va repetir a si mateix. Va sentir un soroll de branca i es va girar espantat. No hi havia ningú. I, de cop, es va apagar la llanterna. La foscor total va caure al seu voltant i el Jan va sentir que el cor se li disparava. Va provar d’encendre i apagar la llanterna però res. Va treure de la jaqueta la llanterna de recanvi que duia però va descobrir, horroritzat, que tampoc funcionava. Ara el bosc semblava una bèstia amenaçant i el Jan va sentir com s’anava fent petit, cada cop més petit.
— Hamza! Raquel! Algú em sent!? — va cridar.
Molt de lluny, veia petits punts de llum que devien ser les llanternes dels seus amics, jugant, sense saber que ell s’havia quedat sol. Va fer dues passes cap a la llum però es va entrebancar amb una arrel i va caure a terra, aterrat. I, sense saber ben bé què feia, va començar a dir dins seu: “la por no és real, la por no és real, la por no és real”.
Va semblar que el temps quedés congelat. No s’escoltava el vent, ni els grills, ni els seus companys de classe corrent a la llunyania per la muntanya. El Jan només escoltava la seva pròpia respiració i, de cop, va notar com la terra s’obria sota els seus peus i va començar a caure. Va estar caient una bona estona i, de sobte, va quedar suspès, a un pam de terra. Una força invisible va semblar que l’agafés i que l’ajudés a posar-se dret al fons del pou per on havia estat caient. El Jan va mirar el seu voltant. Estava en una habitació circular, petita com el lavabo de casa seva, amb les parets de pedra i sense sostre. Bé, el Jan imaginava que el sostre estava metres i metres amunt, des d’on ell havia caigut. Al centre de l’habitació hi havia una catifa vermella i, sobre seu, una taula rodona amb una làmpada que il·luminava tot l’espai amb una llum taronja i acollidora. No hi havia res més, ni una porta, ni una finestra, ni una escala...
— Hola! — va cridar el Jan—. Que em sent algú?
— Hola! — va contestar una veu molt aguda, espantant el Jan, que va fer un bot i, per poc, no cau a terra —. Sóc aquí! — va continuar la veueta —. A sobre la taula!
El Jan va acostar-se a la taula del centre i, efectivament, assegut sobre una cadira minúscula que abans no havia vist, hi havia un homenet de la mida d’una moneda d’un euro. El Jan va fregar-se la cara. Allò no podia estar passant.
— Què mires, amb aquesta cara de babau? — va preguntar l’homenet de la cadira —. Tu ets qui ha dit les paraules, no?
— Les... paraules... — va repetir el Jan, que no acabava de creure el que veia.
— Uf noi — va seguir l’homenet — et costa, eh? Mira, és normal que estiguis una mica en xoc, a molts us passa... però ara hem d’anar per feina si no vols perdre l’oportunitat. Em dic Haiku i, per dir-ho d’alguna manera, sóc un dels guardians de les entrades al regne de la por — va explicar l’home minúscul —. Tu has dit les paraules adequades en el moment adequat per accedir al regne de la por per la porta del Llac de la Boira, la porta que vigilo jo. Hi ha altres maneres d’entrar a regne de la por, és clar... però no perdem el temps. Digues: per què has vingut?
— Jo... — va començar el Jan, encara en xoc. I, de sobte, va ser com si les paraules li sortissin soles i va buidar tots els nervis que portava a sobre —. Jo estava al bosc i se m’ha espatllat la llanterna; i he començat a cridar els meus companys perquè, clar, tinc tanta por a la foscor... però ningú no em sentia i m’he entrebancat i he caigut a terra... — a poc a poc, el Jan anava augmentant la velocitat, com si ara que havia començat a parlar ja no hi hagués res que el pogués frenar —, i he recordat el que m’ha dit el Hamza a l’autobús que, clar, evidentment no m’ho creia. Qui s’ho podria creure? Doncs ara sembla que era veritat. I ell m’ha dit que ja no tenia tanta por a l’altura i jo, en aquell moment, en el bosc, sense pensar les he dit...
— Ui! A veure — el va frenar l’homenet —, no he entès res de què has dit!
I el Jan li va repetir tot però més a poc a poc i de manera ordenada. Li va explicar al Haiku que, des de petit, tenia una por increïble a la foscor. Li va explicar, també, com el seu amic li havia dit aquell mateix dia que, amb aquelles paraules, podria superar, d’alguna manera, la por. I, finalment, li va explicar l’incident al joc de nit i com havia acabat dient les paraules, quasi sense pensar.
— Molt millor, Jan — va dir, finalment, el Haiku —. Ara ens comencem a entendre. Benvingut, doncs, al regne de la por. Si estàs aquí és perquè hi ha una por que, pràcticament, no et deixa viure i, pel que m’has explicat, està clar que aquesta por és la por a la foscor. I ara tens una oportunitat per desfer-te d’ella. Però no serà fàcil. Et deixaré entrar al regne i tindràs un dia sencer per trobar el Rei de la Por. Quan el trobis, l’has de convèncer perquè et prengui la por a la foscor. Vigila, però. Quan entris al regne, veuràs que les pors són les protagonistes i que, a vegades, juguen males passades; t’enganyen, et manipulen i et porten per camins poc encertats.
— Com sabré on trobar el Rei de la Por? — va preguntar el Jan —. I com sabré que és ell?
— Ui, noi... creu-me. Ho sabràs — va dir l’homenet —. Ah! Una última cosa — va afegir, apropant-se a la làmpada de la taula —. Agafa aquesta cuca de llum; t’il·luminarà al llarg del camí. Quan vegis que es comença a apagar és que se t’està acabant el temps. És una cuca encantada, te la pots guardar a la butxaca sense por a fer-li mal.
El Jan es va acostar a la taula i va veure que el que il·luminava tota la sala era, efectivament, una cuca de llum estirada sobre una fulla, dins de la pantalla de la làmpada. Va agafar-la i se la va guardar a la butxaca.
— Com entraré al regne? — va començar a preguntar —. No hi ha cap porta...
Però el Haiku es va aixecar i va picar amb el peu dret a sobre de la taula, dues vegades. La paret de davant del Jan va començar a cruixir i a la roca s’hi va dibuixar una porta de l’alçada justa perquè ell hi passés. El nen, espantat però decidit, s’hi va acostar.
— Bona sort, Jan — va dir-li, sincerament, l’homenet des de la taula —. I recorda les paraules que has dit per poder entrar.
— La por no és real... — va dir, per si mateix, el Jan.
— Exacte; la por no és real — i, dit això, el Haiku va picar de mans i va desaparèixer.
EL LLAC DE LA BOIRA
​
El primer que va sorprendre el Jan, quan va obrir la porta de pedra, és que al regne de la por no era de nit, encara. Estava en un balcó alt, altíssim. Si mirava avall, notava com la panxa se li feia un nus i no va poder evitar pensar en el seu amic Hamza, que tenia tanta por a les altures. A baix, envoltant la torre on es trobava el Jan, hi havia un llac immens, cobert de boira, amb unes barques de fusta negres mig trencades que, a poc a poc, s'anaven enfonsant.
I davant seu, a l'horitzó, sota un núvol negre com el carbó, hi havia el castell del Rei de la Por. Ningú li havia dit, però no en tenia cap dubte. El Rei de la Por només podia ser que visqués a un castell com aquell. Estava tan lluny que al Jan li semblava petit però hi havia alguna cosa que et feia posar els pèls de punta només de mirar-lo. Quan va recordar que era allà on es dirigia, el Jan va sentir un calfred que li va recórrer tot el cos. Ara ja no hi podia fer res. Havia d'avançar i arribar fins al final. Entre ell i el castell, hi havia molt de camí, prats, boscos i rius. I el Jan sabia que no podia perdre més el temps; tenia un dia. Al costat del balcó, penjada contra la paret, hi havia una escala que baixava vertical cap avall. Era l'única manera d’arribar a terra. S'hi va acostar, es va agafar fort als costats de l'escala, va respirar fondo i, sense mirar avall, va començar a baixar.
El Llac de la Boira tenia un nom adequat. Tal com havia vist des de dalt del balcó, el llac era tan gran que quasi costava veure’n la vora i, a més, una capa de boira fantasmagòrica planejava per sobre l’aigua. El Jan estava al peu de la torre per on havia sortit i tenia clar que, si volia arribar al castell del Rei de la Por, havia de travessar el llac, fos com fos. Va donar una volta a la torre i va veure que hi havia una barqueta petita, lligada amb una corda. Hi va pujar, pensant en la seva mare i la por que tenia als vaixells, i va començar a remar en direcció el castell. Sentia una emoció completament nova, que no havia sentit mai. Tenia por? Sí, molta. Aquesta por el faria aturar? No, ni de broma. Ara ja havia arribat massa lluny, ja no es podia fer enrere. A poc a poc, la torre es va anar fent petita i, de sobte, la barqueta va xocar contra terra ferma. El Jan va sortir de l’embarcació i va sentir, satisfet, com els seus peus tocaven la gespa. Havia superat el Llac de la Boira.
EL BOSC DELS FANTASMES
El Jan va començar a caminar per un camí de sorra i herba que passava entre dos camps de blat, plens d’espantaocells. Sempre s’havia preguntat per què la gent tenia por als camps de blat i als espantaocells i, en aquell moment, havia de reconèixer que ho entenia una mica. Les espigues creixien altes i amenaçadores als dos costats del camí i els espantaocells tenien els rostres fets amb botons i, tot i que somreien, la seva mirada era aterridora. El Jan, fins i tot, li havia semblat que algun dels espantaocells l’havia seguit amb la mirada mentre caminava.
El camí es va acabar de cop i el Jan va veure davant seu un grup d’arbres molt alts que s’estenien a dreta i esquerra. Havia de creuar el bosc i això ja li feia menys gràcia que els camps de blat o el llac. Els boscos eren llocs foscos i, si es feia de nit, dins del bosc ho passaria molt malament. Va començar a caminar i es va adonar que el terra de la dreta estava cobert de molsa, mentre que el de l’esquerra estava cobert de sorra. Si seguia per la línia que separava els dos terres, sabria que estava anant recte i, per tant, en direcció al castell. El Jan va sentir un calfred per l’esquena. Tenia la sensació desagradable que algú el seguia. Va parar i es va girar però no hi havia ningú. El silenci era total. De fet, massa total per ser un bosc. Ni ocells, ni grills, ni esquirols, ni l’aigua alegre d’un riu... res. Cap soroll que pogués relacionar amb els sons d’un bosc; només la seva respiració, cada cop més ràpida i nerviosa. I va ser llavors quan el va veure. Lluny, entre els arbres, una silueta mig transparent s’acostava cap a ell. Era un fantasma?
— Ai, ai, ai, ai! — va cridar el Jan, espantat. I va començar a córrer. Però, per més que corria ell, més ràpid s’acostava el fantasma. I no només això; mentre corria, el nen va veure que, tot i que no se n’havia adonat abans (o potser acabaven d’aparèixer), el bosc n’estava ple, de fantasmes. Fantasmes d’ocells, de guineus, d’esquirols; fantasmes que volaven entre les branques, fantasmes que construïen un cau. I, de tots, només n’hi havia un que semblés el fantasma d’una persona i era l’únic que l’estava perseguint i que, a més, estava a punt d’atrapar-lo.
—Jan! — va cridar al seu costat, una veu coneguda. Era el Haiku, que havia aparegut a l’espatlla del nen.
— Haiku! — va respondre el Jan, alleugerit de veure l’homenet, allà amb ell —. Que estic mort de por! Que estem envoltats de fantasmes!
— Recorda! La por no és real! — va dir l’homenet, just abans de desaparèixer, de nou.
El Jan va seguir corrent, maleint aquell home minúscul i la poca ajuda que li havia donat. La por era real, i tant que era real! Estava cansat d’aquella frase. I, de cop, va tenir una idea. I si, encara que fos real, la pogués controlar? El Jan va parar en sec i es va girar. El fantasma s’acostava cap a ell planejant i el nen li va plantar cara. No podia córrer més que el fantasma i, per tant, la seva única opció era enfrontar-s’hi. I just quan va tenir aquesta idea clara, el fantasma va frenar en sec, a dos mestres del Jan. Es va quedar surant, mirant-lo quasi amb curiositat, i, lentament, va fer mitja volta i va tornar a marxar, planejant.
El Jan va sentir que, a poc a poc, la respiració li tornava al ritme de sempre i que el seu cor començava a bategar normal. Però quan va decidir començar a reemprendre el camí, es va adonar que s’havia endinsat cap a la part de bosc on el terra era de sorra. Havia perdut el camí per anar recte cap al castell! Ara entenia a què es referia el Haiku quan li havia dit que les pors t’enganyaven, et manipulaven i et portaven per camins poc encertats. El fantasma no li havia fet res! Havia sigut la por al fantasma que l’havia fet perdre pel bosc.
Enfadat amb si mateix, el Jan va començar a caminar endavant i, finalment, va trobar de nou la línia que separava les dues parts de bosc. Va accelerar el pas i, al cap d’una bona estona, va aconseguir sortir-ne. La silueta del castell s’alçava lluny, a l’horitzó i el Jan va tenir la desagradable sensació que estava exactament igual de lluny que abans d’entrar al bosc. Però tenia altres motius pels quals preocupar-se. S’estava fent fosc i això sí que era un bon problema...
LA CABANYA DE LA NARCISA
El camí avançava recte cap al castell però el Jan calculava que encara li quedava molt, moltíssim, per arribar-hi. I cada cop era més fosc; com a molt, li quedava una hora de llum. Què faria, quan es fes fosc del tot? El Jan no volia ni imaginar-se quin tipus de criatures podia trobar-se durant la nit, si anava passejant-se pel regne de la por; aquell pensament li eriçava la pell de l’esquena.
La cabanya va aparèixer de cop, un moment que el camí feia un petit pendent per superar un turonet. Era una casa petita, de dues plantes, amb una xemeneia fumejant i el que més va alegrar el Jan és que s’hi veia llum a la finestra. S’hi va acostar quasi corrent, amb una sensació d’alleujament que li escalfava tot el cos. En cap moment s’havia imaginat que al regne de la por pogués haver-hi habitants que no fossin monstres. I, de cop, un pensament fosc li va venir al cap: i si qui vivia dins d’aquella casa era un monstre, també? Com podia estar segur que no era un bruixot, o una dona llop, o una vampiressa, o...? Era igual; qualsevol cosa era millor que haver de fer front a la foscor de la nit que s’estava començant a estendre per tot el regne.
Així doncs, el Jan es va acostar a la caseta i, tímidament, va trucar a la porta.
— Endavant! — va fer una veu de dona, agradable.
El Jan va obrir la porta i es va sorprendre de la calidesa de l’interior de la casa. Tal com ell s’havia imaginat, no era gaire gran. La planta de baix estava formada per un menjador amb una llar de foc i una taula de fusta, amb quatre cadires. El terra estava ple de palla i a les parets, de pedra blanca, hi havia tot de miralls de diferents mides i formes. A un balancí, al costat de la llar de foc, hi havia una dona asseguda, llegint un llibre. Duia un vestit de colors vius i tenia els cabells llargs i liles que li queien esquena avall, recollits en una trena. Desprenia alegria i confiança i el Jan es va preguntar què hi feia una dona com ella en un regne com aquell.
— Tanca la porta, noi — va dir la dona, sense aixecar els ulls del llibre —; que entra el fred. Has sopat, ja?
El Jan no s’havia adonat de la gana que tenia fins llavors. Devia fer unes quantes hores que havia caigut pel pou del bosc i, amb els nervis del joc de nit, no havia sopat quasi gens.
— No... — va contestar el Jan, avergonyint —. Però no vull molest...
— Tonteries! — va exclamar la dona, tancant el llibre i posant-se dreta, mirant el Jan —. Ningú passa per casa la Narcisa i se’n va amb la panxa buida i sense haver descansat. Aquest coi de regne cansa molt i fa venir molta gana, sí o no? — va afegir la Narcisa, guinyant l’ullet al Jan.
— La veritat és que una mica... — va reconèixer ell, alleugerit. La Narcisa semblava una bona dona i el Jan es va sentir a gust per primera vegada, des que havia trepitjat el regne de la por.
— Doncs no se’n parli més! A sopar s’ha dit!
Mentre el Jan menjava un plat de sopa i una truita de bolets, la Narcisa li va explicar la seva història. Feia moltíssims anys, quan era una nena petita, havia viatjat al regne de la por, igual que ho estava fent el Jan. I, just en sortir al Llac de la Boira, s’havia quedat captivada pel seu propi reflex. S’hi havia vist tan bonica que, sense adonar-se’n, s’havia passat les vint-i-quatre hores que el Haiku li havia donat, mirant-se al llac. Evidentment, no havia aconseguit trobar el Rei de la Por i, en fracassar, l’havien enviat de nou al món dels humans. El problema de la Narcisa era que cap dels miralls del món dels humans la reflectia amb la mateixa intensitat que l’aigua del Llac de la Boira i es va passar els anys següents buscant la manera de poder tornar al regne de la por.
— I no podies tornar a pensar “la por no és real, la por no és real, ...” i ja està? — va interrompre-la el Jan.
— No, noi — va respondre la Narcisa —. Aquestes paraules només funcionen per la primera vegada. A més, jo no volia tornar al regne de la por perquè tingués por a res; volia tornar-hi perquè trobava a faltar alguna cosa...
La Narcisa va seguir explicant com, al final, sent ja una dona adulta, havia aconseguit tornar al regne de la por. Aquella segona vegada havia trobat el rei i aquest li havia donat permís per quedar-s’hi a viure. Amb l’ajuda d’uns trols i uns homes llop de la muntanya, s’havia construït la casa i hi havia estat vivint uns mesos, anant cada dia fins al Llac de la Boira a mirar, durant hores, el reflex que l’aigua li mostrava. I només quan queia la nit i ja no s’hi veia, tornava a casa seva per dormir i menjar una mica. I així hauria pogut passar tota la seva vida si no fos perquè, un dia, el Rei de la Por l’havia visitat i li havia proposat un tracte. La seva casa estava ben situada perquè els nens i les nenes que venien al regne de la por hi poguessin passar la nit. Per cada infant que sopés i descansés a casa seva, el Rei de la Por li donaria un mirall nou, fet amb unes gotes del Llac de la Boira i, així, la Narcisa no hauria d’anar cada dia fins al llac a admirar-se.
Així doncs, gràcies a aquell tracte, el Jan podria sopar i dormir a la cabanya de la Narcisa. Hi havia, però, un fet que el Jan havia de tenir en compte. A l’habitació on dormiria, hi trobaria un mirall molt gran que el Rei de la Por havia deixat allà i que la Narcisa li recomanava que evités mirar-lo.
— T’aviso noiet — va dir, de sobte, la Narcisa —. Molt sovint, les pors més salvatges, les que ens marquen de veritat, no vénen de fora, sinó de dins. I la nostra veu interior, a vegades, ens pot arribar a dir més coses de les que estem disposats a escoltar. Bona nit. Espero, de tot cor, que descansis. Ah! I, si tens por, la meva habitació està aquí baix, al costat del menjador — va finalitzar amb un somriure càlid.
El Jan va assentir, agraït, i va pujar a la segona planta on hi havia la seva habitació. A dins, imponent, el mirall li donava la benvinguda i el Jan va seure sobre el llit, fent un esforç per no mirar-lo. Es va treure la jaqueta i les botes i es va estirar al llit però, tot i que estava rebentat, deu minuts més tard encara no s’havia adormit. Uns xiuxiuejos sortien del mirall i finalment, tot i l’advertència de la Narcisa, no va poder evitar mirar-s’hi un moment, suficient per quedar-ne captivat. A poc a poc, va semblar com si el mirall es convertís en una pantalla i el que el Jan hi veia va deixar de ser l’habitació de casa la Narcisa. Al mirall hi sortia la Raquel, el Hamza i el Marcos, caminant pel bosc amb les llanternes enceses i rient. “Sabeu on està el Jan?”, preguntava la Raquel. “I què més dóna!?”, responia el Hamza. “Estem millor sense ell!”.
Llavors, la imatge es va esvair i, de cop i volta, va aparèixer la seva mare amb el germà petit del Jan. Estaven al menjador i la mare li deia al nen: “aprofitem que no hi ha el Jan per jugar a alguna cosa? Tu ets molt més intel·ligent que ell i segur que, juguem al que juguem, tu ho faràs millor!”. I, una rere l’altra, les imatges van anar passant pel mirall. El Jan suspenia totes les assignatures i havia de repetir curs, a l’hora del pati ningú volia jugar amb ell a futbol perquè era molt dolent, el seu germà petit no li demanava ajuda amb els deures perquè pensava que era massa poc intel·ligent, la Sònia el feia seure sol a classe perquè ningú confiava en ell, l’autobús marxava de la casa de colònies sense ell perquè no el trobaven a faltar...
— Noi, desperta. Ja n’hi ha hagut suficient! — va cridar la Narcisa, de sobte.
El Jan va obrir els ulls. Estava estirat al terra de l’habitació de la cabanya, suat i tremolant. Es notava la cara mullada, d’haver plorat, i va agrair que la Narcisa li preguntés si volia una abraçada.
— Escolta’m bé — va dir-li la Narcisa, després de deixar-lo anar i seure al llit, al seu costat —. Res del que has vist al mirall és real. Aquest mirall ens mostra les pors més profundes que tenim sobre nosaltres mateixos; les nostres inseguretats i dubtes.
El Jan va fer que sí amb el cap. Van passar una estona asseguts, en silenci i, finalment, la Narcisa es va aixecar a poc a poc, es va mirar al mirall, somrient i posant-se bé la trena, i va girar-se cap al Jan.
— Ara descansa, que demà t’espera un dia molt llarg — va dir. I va sortir de l’habitació, tancant la porta amb suavitat.
El Jan es va estirar, alleugerit. Sentia una mica de vergonya per haver-se reconegut a ell mateix aquelles pors tan absurdes. I, per un moment, va pensar en el Hamza. Era qui li havia dit les paraules per entrar al regne de la por. Hi havia viatjat, ell també? Què devia haver vist al mirall de la Narcisa? I, amb aquest pensament, el Jan es va quedar adormit.
EL VELL DE L’ARBRE
El Jan es va despertar amb els primers rajos de sol i, de seguida, va sortir del llit. Tenia poc més de mig dia per arribar fins al Rei de la Por, si volia aconseguir que aquest li fes superar el terror que sentia a la foscor, i no podia perdre el temps. Quan va baixar al menjador, la llar de foc ja estava encesa i la Narcisa li havia preparat una mica d’esmorzar. Ell va menjar, agraït, i quan li va preguntar a la seva amfitriona si faltava molt per arribar al castell i si sabia com podia fer-ho de manera més ràpida, ella es va disculpar, dient que no el podia ajudar amb allò. El camí l’havia de fer sol.
El Jan va sortir de la casa i va sentir el calfred que ja estava acostumat a sentir cada cop que veia el castell del Rei de la Por. I, de la mateixa manera que el dia anterior en sortir del bosc, va tenir la sensació que seguia exactament igual de lluny que al principi del seu viatge. Tot i això, no va deixar que el pessimisme el vencés i va començar a caminar. Al cap de poca estona d’haver abandonat la casa de la Narcisa, el camí va començar a passar per uns aiguamolls que feien una pudor insuportable i que feia venir moltes ganes de vomitar.
Per sort, hi va estar menys d’una hora, pels aiguamolls i, després d’aquests, el camí es va endinsar en una vall molt bonica, entre muntanyes. Semblava mentida que aquell lloc formés part del regne de la por. Grans prats d’herba s’estenien cap als costats, adornats amb unes pedres blanques, altes com el Jan, tallades totes iguals. El Jan va mirar al seu voltant, meravellat; les muntanyes que envoltaven la vall estaven folrades, fins al cim, d’herba verda i decorades amb aquelles pedres blanques tan boniques. N’hi devia haver milions. I no va ser fins que va estar a la meitat de la vall que es va apropar a una de les pedres i va veure que hi havia alguna cosa escrita.
Gilbert Domènec Sandson
10-04-1902 / 09-07-1987
El Jan es va apartar de la pedra, horroritzat. Aquelles no eren pedres normals; eren làpides. I, si aquelles pedres eren làpides, volia dir que tota la vall era un cementiri gegantí i que el Jan feia dues hores que caminava entre els cadàvers de milions de persones. Aquest pensament el va fer estremir i, de sobte, allà al mig de la vall, que s’havia tornat freda i terrorífica, es va sentir més sol del que s’havia sentit mai a la seva vida. A l’horitzó, el castell semblava que no s’havia apropat ni un metre i el Jan, per primer cop des que havia arribat al regne de la por, va tenir la certesa que no aconseguiria arribar-hi. Havia estat més de tres quarts de dia caminant i el castell estava exactament igual de lluny que quan havia sortit per la torre del Llac de la Boira. Si no fos perquè no s’atrevia a parar-se al mig d’aquella vall de la mort, el Jan s’hagués assegut a terra a descansar i a esperar que el Haiku el vingués a buscar per dir-li que s’havia acabat el temps i que havia de tornar al món dels humans.
I, per fi, la maleïda vall es va acabar i el Jan, més tranquil, va seguir caminant entre dos camps d’arbres fruiters fins que, de cop i volta, el camí també es va acabar. Un mur de pedra que era impossible que pogués saltar li barrava el pas. El mur s’allargava a dreta i a esquerra fins on el Jan podia veure i al peu de la gran paret, just al mig del camí, hi havia un arbre amb un home vell a sota, assegut a terra, menjant-se una poma.
El Jan s’hi va acostar a poc a poc. La Narcisa havia sigut molt agradable, sí; però no havia d’oblidar que estava al regne de la por i que aquell vell podia ser una trampa.
— Bona tarda, Jan — va dir l’home, aixecant el cap i mirant, amb un somriure, el nen —. Em preguntava si arribaries fins aquí. Molta gent no passa del bosc dels fantasmes...
El Jan va trigar uns segons a adonar-se de qui era, en realitat, aquell vell.
— Haiku? — va preguntar el nen —. Ets tu?
— Com canvia la gent, eh, depenent de la perspectiva amb què te la miris! — va respondre el Haiku —. Has arribat lluny, Jan. Com ha anat?
— Que com ha anat? — va repetir el nen, enfadat —. Doncs un desastre! He hagut de passar més por que mai a la meva vida i, per què? El castell continua tan lluny com al principi! — va queixar-se el Jan, assenyalant amb la mà oberta el castell, que s’alçava llunyà per sobre el mur que tallava el camí. El vell es va aixecar i es va posar al costat del nen, observant, també, el castell del Rei de la Por.
— Ai, sí... és emprenyadora, eh, la por al fracàs? Diria que una de les més perilloses que existeixen. I, a més, una de les més difícils de combatre... — va dir el Haiku —. El que no acabo d’entendre és perquè tens tantes ganes d’anar al castell. No té pinta de ser massa acollidor.
— Tu em vas dir que tenia un dia per arribar fins al castell del Rei de la Por i... — va protestar el Jan.
— Ep! — el va tallar el vell —. Això jo no t’ho vaig dir en cap moment. Et vaig dir que havies de trobar el Rei de la Por i tu sol vas deduir que el trobaries en aquest castell — va aclarir el Haiku —. Anar fins al castell va ser decisió teva. Moltes vegades, la por a fracassar ens imposa objectius impossibles, com ara perseguir un castell que sempre està igual de lluny, si hi intentes arribar caminant.
— Però jo l’únic que vull és trobar el Rei de la Por! — va dir el Jan, amb ganes de plorar per la barreja de ràbia, cansament i impotència que sentia.
— I com creus que deu ser aquest rei? — va preguntar el Haiku.
— Doncs no ho sé... tu em vas dir que ho sabria sense cap mena de dubte, quan el trobés.
— I, realment, pensava que... — va començar a dir el Haiku.
— Espera! — el va interrompre el Jan —. El Rei de la Por no hauria de tenir por, per començar; hauria de poder viatjar pel seu regne de manera molt ràpida. Potser, fins i tot, podria tele-transportar-se. El Rei de la Por —va seguir deduint el Jan — hauria de poder adoptar la forma que volgués, ja que s’hauria d’entendre amb les diferents criatures del seu món. I podria observar què passa al seu regne; podria saber que un nen nou ha vingut a buscar-lo.
I, de sobte, el Jan ho va tenir clar. Com no ho havia vist abans!?
— El Rei de la Por sabria exactament si aquest nen dorm, o no, a la cabanya de la Narcisa — va continuar el Jan— i podria esperar-lo exactament a l’arbre on acaba el camí que sap que ha estat seguint. Tu ets el Rei de la Por!
— Bé! — va exclamar el Haiku, content, picant de mans —. I ho has encertat quasi tot! Puc viatjar de punta a punta del meu regne en menys d’un segon. Puc adoptar la forma que vulgui i m’encanta jugar a fer-me petit! — va afegir, rient per sota el nas —. He de confessar que ho faig per despistar-vos una mica. Però hi ha una cosa de les que has dit que està totalment equivocada.
— Quina? — va dir el Jan, encuriosit.
— Millor t’ho ensenyo — va respondre el Rei de la Por, estenent un braç cap al Jan —. Agafa’t del meu braç.
El nen ho va fer i, de sobte, va notar com s’alçaven de terra. Van anar pujant amunt, amunt, fins que el mur va quedar ben avall. Davant seu, tan lluny com sempre, el castell negre semblava que els estigués esperant. I, d’una de les finestres, va començar a brillar una llum vermella que, cada cop, es va anar fent més gran.
— Aguanta la respiració, Jan — va ordenar el Haiku i ell va obeir sense preguntar.
Al cap d’un segon, va semblar que la llum els xuclés i van sortir disparats cap al castell.
​
EL REGNE DE LA POR
En un tancar i obrir d’ulls, van quedar quiets, suspesos a l’aire. Llavors, van començar a baixar lentament i el Jan va sentir com els seus peus tocaven, de nou, el terra. Estaven dalt d’una de les torres del castell i el Jan va sentir trons ressonant fort sobre seu, en aquell núvol negre que sempre acompanyava el castell del Rei de la Por. La torre, rodona, oferia una visió panoràmica del regne. El Jan va veure la vall amb les tombes i, resseguint el camí, va trobar la cabanya de la Narcisa, el Bosc dels Fantasmes i, finalment el Llac de la Boira, amb la torre on havia arribat ell al mig. Es va sorprendre de veure que el Llac de la Boira semblava molt proper, en comparació amb la mida del regne sencer; i això que no sabia si, més enllà de l’horitzó, el regne seguia creixent.
— I aquest, Jan — va dir-li el Haiku —, és el meu regne.
— És immens... — va xiuxiuejar ell.
— No és immens — va puntualitzar el Rei de la Por —. És infinit.
— Què vols dir?
— Mira al teu voltant, Jan. Què hi veus?
— Doncs...
El Jan es va fixar amb els detalls que els envoltaven. Hi havia una zona del regne amb uns cavallers batallant. A un altre lloc, hi havia uns pares cridant pel bosc el nom d’un nen que el Jan va suposar que era el seu fill que, potser, s’havia perdut. Des de la torre, també es podia observar un temple ple de serps i aranyes. Hi havia zones amb vampirs, homes llop, zombis i dimonis. També hi havia una carpa d’un circ abandonat i al Jan li va semblar sentir riures de pallassos que et glaçaven la sang. Al cel, hi havia un avió que queia en picat cap a terra i, quan estava a punt de xocar, tornava a pujar cel amunt, per tornar a caure; i així, sense parar. També hi havia un hospital molt gran on el Jan va suposar que només s’hi donaven males notícies.
— T’equivoques — va dir el Haiku.
— Com? — va preguntar el Jan, sorprès.
— T’equivoques amb el que penses de l’hospital — va dir el Rei de la Por que, pel que semblava, també podia endevinar què estava pensant el Jan —. En aquest hospital no es donen ni bones ni males notícies, perquè la por més intensa sempre es té els moments abans que et donin la notícia. Així que, en aquest hospital, el que fas és esperar, esperar i esperar que te la donin, la notícia — va explicar —. Llavors, t’ho torno a preguntar. Què hi veus, al meu regne?
— Por — va dir el Jan, que se sentia una mica estúpid perquè la resposta li semblava massa evident —. Hi veig la por representada de moltes maneres diferents.
— Exacte. I aquest és el punt on abans t’has equivocat — va començar el Haiku—. Has dit que el Rei de la Por no hauria de tenir por de res. I, la veritat, és que no pots estar més equivocat, Jan. Jo tinc por de tot. I el meu regne és infinit perquè també ho és la meva por.
— Com!? — va preguntar el nen, perplex. Això sí que no s’ho havia esperat.
— Per què creus que en sóc el rei? Penses que ho he escollit jo? Que obligo a tothom del meu regne a obeir-me i a respectar-me? — va explicar el Haiku —. No, no. Sóc el rei perquè sóc l’única persona que té por de tot i, per tant, sóc l’única persona capaç de poder-les controlar totes, les pors.
— No ho entenc...
— Tinc entès que tens por a la foscor, oi? — va preguntar el Rei de la Por i, com que el Jan va assentir, ell va continuar —. Digue’m: si algun dia el teu germà petit tingués moltíssima por a la foscor, qui creus que el podria ajudar més: tu o la teva mare, que té moltes altres pors però no a la foscor?
El Jan ho començava a entendre però, de cop i volta, va pensar una cosa que el va enfurismar de valent.
— Llavors, si tu ets el més covard de tots, no em podràs prendre la por a la foscor a mi, tampoc! — va recriminar-li al Haiku.
— T’equivoques un altre cop. Jo no sóc gens covard — va dir el Rei de la Por —. Qui no té por a res no és valent, és temerari. La gent valenta és la que sí que té por però hi planta cara.
— Llavors, tot el meu viatge no ha servit de res. No em pots prendre la por a la foscor i em dius que no s’hi pot fer res.
— Crec que no m’he explicat bé, Jan — va dir el Rei de la Por, posant un genoll a terra per quedar a l’alçada del nen —. Jo no et puc treure la por a la foscor però et puc animar a que hi lluitis sense desanimar-te, com faig jo cada dia amb totes les meves pors, aquí! I et puc avisar que, encara que hi facis front, hi haurà dies que la por serà més forta que tu i que hauràs d’entendre que no passa res, que no has fracassat; que la següent vegada que tinguis por serà una nova oportunitat per lluitar-hi
— Però com puc... — va començar el Jan.
— Aquest és l’únic punt en el qual no et puc ajudar — va respondre el rei, just quan un drac passava escopint foc per sobre seu —. Ets tu qui haurà de buscar les tècniques per fer-hi front. Però t’has de preguntar si vols seguir evitant les excursions a la muntanya per veure els estels amb la teva família, si et vols passar sempre el primer dia de colònies nerviós o si vols seguir canviant de carrer quan una llum s’espatlla, encara que el nou camí sigui més llarg. I tot això només per una por.
— No, no vull — va respondre, convençut, el Jan.
— Doncs lluita-hi — va sentenciar el Haiku —. Lluita-hi com hi has lluitat durant tot aquest dia. I el dia que comencis a guanyar la lluita, veuràs la por a la foscor com una vella amiga que, a vegades, ve de visita però que, cada cop més, tens la força per dir-li que es quedi fora.
El Jan es va quedar un moment en silenci i, sense avisar, va saltar cap al Haiku i s’hi va abraçar.
— Veus? — va dir el Rei de la Por, sorprès—. Això no m’ho esperava.
— Gràcies, Haiku — va contestar, sincerament, el Jan —. I ara... com...
— Com pots tornar al teu món? — va preguntar el Rei de la Por —. Vas dir una mentida tres vegades per venir. Només la veritat et pot tornar a casa.
El Jan es va quedar un moment en silenci, va mirar el regne de la por per últim cop i també al Haiku.
— Podré tornar a visitar-te, si em fa falta?
— No t’ho recomano, Jan. Visitar sovint el meu regne pot ser perillós. Pensa, si no, en la Narcisa i la vida que s’ha perdut al món dels humans per la seva obsessió de tornar aquí. Però et prometo que, si veig que necessites tornar, jo mateix et vindré a buscar — va respondre el Haiku —. Adéu, Jan.
El Jan va assentir, va tancar els ulls i va dir les paraules que tenia clar que havia de dir.
— La por és real, la por és real, la por és real.
LA LLUITA DEL JAN
El Jan va obrir els ulls a poc a poc. Estava estirat al bosc de la casa de colònies. Al seu costat, a terra, hi havia la llanterna trencada. Res, no funcionava. A la llunyania, sentia les veus dels seus amics corrent per la muntanya. S’ho havia imaginat tot? Recordava que havia caigut amb l’arrel d’un arbre quan intentava córrer cap a la casa de colònies. Es va tocar el front i va veure que hi tenia una mica de sang. Pel mal que li feia el cap, es devia haver donat un bon cop. Potser havia quedat inconscient i tot i per això estava tan desorientat.
Es va aixecar i va començar a caminar cap a la casa de colònies però va fer dues passes, només. Estava tot massa fosc i, si no anava amb compte, tornaria a caure. A més, començava a notar com la respiració se li accelerava de nou, veient com la foscor s’empassava el món que l’envoltava. I, de sobte, mirant avall, la va veure. Una llum molt dèbil sortia de la butxaca del seu pantaló. El Jan hi va posar la mà i en va treure la cuca de llum que el Haiku li havia donat just al principi de la seva aventura. Amb la llum que feia el petit insecte, va arribar sense problemes a la casa de colònies.
— Gràcies! — li va dir fluixet a la cuca de llum, abans de deixar-la al peu d’un arbre, desitjant que ningú l’hagués vist parlant amb un cuc.
— Jan! On t’havies posat!? — va cridar la Berta, mitja hora més tard, quan van tornar a la casa de colònies.
— M’he trobat malament i he hagut de venir a la casa un moment — va mentir el Jan. Es va esperar que arribessin tots els seus amics, i a estar segur que el Hamza estava escoltant, per continuar —. Heu vist quins miralls més guapos hi ha al lavabo de la primera planta? Una amiga de la meva mare que es diu Narcisa, fliparia. Segur que es passaria el dia mirant-s’hi.
Tothom va fer cara de no haver entès res. Tothom menys el Hamza, que va fer uns ulls com unes taronges. El Jan va fer que sí amb el cap, molt subtilment. Ja tindrien temps per parlar-ne. Els hi esperaven quatre dies de colònies genials i segur que trobarien el moment per compartir les seves aventures al regne de la por. Però tot això seria l’endemà. Era hora d’anar a dormir. Van pujar a l’habitació i es van tombar al llit. La Sònia, la seva mestra, va passar per l’habitació a dir-los bona nit i es va acostar al llit del Jan.
— Bona nit, Jan — va dir-li fluixet —. Encara que hi ha la llum d’emergència que farà que no quedi del tot a les fosques, vols que deixi la llum del lavabo encesa fins que vagi jo a dormir?
El Jan s’ho va pensar una mica.
— Sí, potser sí — va dir finalment —. Demà ja veurem.
Aquella nit dormiria amb la llum encesa. Començaria la batalla contra la por a la foscor, i tant. Però no aquella nit. Ja havia viscut prou por les últimes vint-i-quatre hores. Es mereixia dormir tranquil i agafar energia per la gran lluita que, a partir de l’endemà, començaria i que no estava disposat a perdre.