​

El poble de Fontmajor no destacava per ser especialment bonic, ni per tenir les muntanyes més altes; molt menys per les seves obres d’art o pel seu reclam històric. El que feia que Fontmajor fos un poble interessant de conèixer és que era el poble amb els habitants més enemistats de tot el país. Fontmajor estava dividit en quatre barris: el barri dels valents, el barri dels porucs, el barri dels ràpids i el barri dels lents.

​

Els valents i els ràpids es creien els amos del poble i, sempre que podien, s’esforçaven per demostrar que eren molt millors que els porucs i els lents. D’altra banda, els lents i els porucs, defensaven que eren molt més intel·ligents que els valents i que els ràpids i, sempre que podien, intentaven provocar accidents per demostrar que per la vida no es pot anar ni tan ràpid ni tan temerari.

​

Sigui com sigui, les diferències havien anat separant cada cop més els habitants de Fontmajor i havia arribat a un punt que els habitants d’un barri no es comunicaven amb els d’un altre, a no ser que fos per insultar-se o llençar-se alguna pedra si estaven prou a la vora.

​

Al mig del poble, just al punt on es tocaven els quatre barris, hi havia la font que donava nom al poble; una font de pedra negra que, des de sempre, havia donat aigua a tot el poble, gràcies a un diamant màgic que hi havia incrustat a la part de dalt. Més d’un cop, algun habitant del barri dels valents l’havia intentat arrencar per poder tenir el control sobre l’aigua del poble però havia sigut impossible, per sort pels altres barris. La llegenda deia que només el savi que vivia a la cova de la muntanya tenia el poder suficient per controlar el diamant de la font; però eren només llegendes...

​

​

​

La nostra història comença una nit d’agost. La lluna brillava amb força i la Sandra, una nena de no més de dotze anys, va arribar corrent al roure del costat del camp de blat. Uns quants metres més enllà, el bosc negre i amenaçador començava a pujar muntanya amunt.

​

— Shhht! — va xiuxiuejar—. Hi ha algú?

​

Ningú va contestar. Com sempre, era la primera. Va seure a una pedra i es va distreure contemplant com els núvols passaven per davant la lluna plena. Uns passos la van fer tornar dels seus pensaments. Es va aixecar i va mirar cap al camí, on una silueta negra s’acostava cap a ella.

​

— Raül, ets tu? — va preguntar la Sandra.

​

— Sí! Buf, ja m’hauries pogut esperar, Sandra! —  va respondre el Raül, arribant fins on era ella —. Saps que no suporto venir per aquest camí sol... és terrorífic!

​

— Però si hi ha lluna plena, Raül! — va riure la Sandra.

​

— Ja... com si als óssos els hi importés la lluna plena! — va acabar el Raül.

​

De cop, un soroll va sortir del bosc: unes passes sobre les fulles i branques trencades de terra. El Raül va aguantar la respiració i fins i tot la Sandra va fer un parell de passes enrere.

​

— Óssos!? — va dir la Mireia, sortint fent saltirons del bosc —. Fa anys que no hi ha óssos en aquest bosc, Raül!

​

— Mireia! Podries haver avisat que estaves aquí! M’has espantat inclús a mi — va dir la Sandra.

​

— Au, va! Que no n’hi ha per tant! Ja hi som totes? — va preguntar, alegrement, la Mireia.

​

— No — va respondre la Sandra —. Qui creus que falta? — va afegir, sarcàsticament —. El lentorro del Jaume.

​

— Eh, eh, Sandra — va advertir el Raül que, a poc a poc, havia recuperat la veu després de l’ensurt de la Mireia —, ja ho saps. Prohibit fer bromes amb els barris dels altres; són les normes.

​

— Sí, sí... perdó... — va acceptar la Sandra —.  Però és que fa deu minuts que l’esperem! Si sap que triga tant, per què no surt abans?

 

​

La Sandra, la Mireia, el Raül i el Jaume eren amics. Però no ho tenien fàcil... havien de quedar d’amagat perquè, com haureu endevinat, eren de barris diferents i, si els seus pares haguessin sabut que quedaven junts, no els haurien deixat sortir de casa. Una vegada, la mare del Jaume havia vist el seu fill saludar amb la mà la Sandra i l’havia renyat de valent, en arribar a casa. Els lents i els ràpids no es podien relacionar!

​

Però el grup d’amics es negava a fer cas de les indicacions de les seves famílies. Si elles volien passar la vida amargades per antigues discussions, que s’ho arreglessin elles! Els quatre amics seguirien quedant per fer les seves trobades, això sí, posant dues normes. La primera norma era que estava prohibit fer broma i riure’s d’algú altre pel barri al qual pertanyia. La segona norma era que, cada cop que quedaven, una de les quatre persones del grup proposava una activitat i la resta l’havien de fer, fos el que fos. Així doncs, si la Sandra volia, tothom havia de fer una carrera; si era el dia del Jaume (i ell volia), tothom havia de contemplar les ones que provocaven les fulles dels arbres quan queien sobre l’aigua del llac; si el Raül escollia que es passessin l’estona esquena contra esquena, en silenci, vigilant, tothom ho feia; i si la Mireia decidia entrar al bosc de la muntanya a plena nit...

​

— Què!!!??? — va cridar el Raül —.  T’has tornat boja!? No penso entrar al bosc, no penso entrar al bosc, no penso...

​

— Raül... — va intentar frenar-lo la Mireia.

​

— ...entrar al bosc, no penso entrar al bosc, no pens... — continuava el Raül, sense parar.

​

— Raül... — va provar el Jaume, que havia arribat just quan la Mireia proposava la seva activitat.

 

— ...penso entrar al bosc, no penso entrar el bosc, no penso entrar...  — cada cop ho deia més de pressa, els ulls se li havien quedat en blanc i els braços li començaven a tremolar —. ... al bosc, no penso entrar al bosc, no penso...

 

— RAÜL! — va cridar la Sandra, fent-lo callar de cop —. Són les normes. La setmana passada ens vas fer llegir, durant cinc hores, els perills de la picada de 139 serps diferents, que ni tan sols existeixen al nostre continent! Si la Mireia ha decidit que entrem al bosc, doncs hi entrem!

 

— Està bé! — va cedir el Raül —. Però no em deixeu ni el primer ni l’últim.

 

Però no van tenir temps a contestar. Just en aquell moment, una llum es va encendre al mig del camí que anava del poble al roure on es trobava el grup d’amics. Una llum que avançava molt de pressa cap a ells; massa de pressa.

​

— SANDRA!? — va cridar una veu de dona. Era la mare de la noia, que amb una llanterna havia arribat fins al grup d’amics.

​

— M-m-mama? — va dir amb un fil de veu, la Sandra —. Què hi fas aquí?

​

— No, no, noieta... Què hi fas TU, aquí!? Amb... aquests? — l’última paraula la va dir amb fàstic a la veu.

​

— Aquests són els meus amics i ja estic cansad...

​

— Tu, cap a casa — va dir la mare de la Sandra a la seva filla, deixant clar que no pensava escoltar ni un segon més —. Cinc setmanes castigada sense sortir. I vosaltres tres — va afegir, mirant el Jaume, la Mireia i el Raül —, val més que no us torni a veure amb la meva filla, si no voleu problemes.

 

I, dit això, va agafar la Sandra de la màniga i se la va emportar, de nou, cap al poble.

 

​

 

 

L’endemà de l’incident amb la mare de la Sandra, el poble es va despertar, més o menys, com sempre: uns quants valents preguntant-se de què servien els estúpids dels porucs i uns quants porucs preguntant-se com era que els valents seguien amb vida, si tenien tan poc cervell; uns quants ràpids sense entendre com podien ser feliços els lents i uns quants lents sense entendre com podia ser que els ràpids suportessin les coses fetes tan malament i a correcuita. Però el que semblava un dia normal i corrent aviat es va convertir en el pitjor dia que Fontmajor recordava.

 

Quan la Rosa, una dona valenta, va arribar a la font per omplir les garrafes d’aigua per fer l’esmorzar, no va poder evitar fer un crit! No podia creure el que veia: el diamant de la font havia desaparegut! Ja no sortia aigua de la font! I, al lloc on hi havia hagut el diamant, gravat sobre la roca, hi havia un missatge:

 

Si l’aigua voleu veure rajar,

Visiteu-me a la cova, si podeu.

I si els obstacles supereu,

el diamant jo us puc tornar!

​

Ràpidament, la notícia va escampar-se per tot el poble i, en menys d’una hora, la Plaça Central estava plena d’homes i dones cridant-se i culpant-se les unes a les altres!

 

— La culpa és dels lents! — cridava una ràpida, completament embogida —. Triguen tant a agafar l’aigua que el savi del bosc s’ha cansat i ara ens vol castigar!

 

— Però què dius, mussol!? — contestava un lent, a poc a poc —. Si els ràpids no us passéssiu el dia com si tinguéssiu un petard posat dins dels calçotets, el savi del bosc no s’hauria estressat i no ens hauria pres el diamant!

 

— Que no! Que la culpa és dels porucs! — cridava un valent.

 

— No, no! La culpa és dels valents! — cridava un poruc.

 

 

​

I així va passar el primer dia. I el segon. I el tercer... Però al cap de quatre dies, les reserves d’aigua es van començar a acabar i els habitants de Fontmajor van entendre que no podien seguir perdent el temps discutint i que havien de buscar una solució. El missatge ho deia clar: si volien recuperar el diamant, havien de visitar el savi de la muntanya a la seva cova. Però qui hi aniria? Evidentment, els barris no es van posar d’acord i cada un, per la seva banda, va pensar el mateix: anirien a la muntanya, parlarien amb el savi i, quan ell veiés que el seu barri era el millor, els donaria el diamant i el poder sobre l’aigua del poble. Així doncs, cada barri va escollir les seves dones i els seus homes més representatius i els van enviar cap a la muntanya per recuperar el diamant.

 

Els primers a sortir, per sorpresa de tots, no van ser els ràpids sinó els valents, que, sense por de la foscor, no van ni esperar que es fes de dia per començar a caminar muntanya amunt, cap a la cova del savi. Quan el sol començava a sortir per l’horitzó, el grup del barri dels ràpids es va posar en marxa. A mig matí, a poc a poc i amb bona lletra, el grup dels lents va anar fent camí, xino-xano, cap a la muntanya. I els últims en començar a caminar van ser els porucs, que no es van atrevir a sortir del poble fins que no van comprovar que tots els membres de l’equip portaven la farmaciola ben equipada, crema solar, dues ampolles d’aigua, un xiulet per si es perdien, una llanterna per si es feia de nit i una pala per si hi havia tempesta i havien de cavar un forat a terra per amagar-se dels llamps.

 

El que no sabia ningú del poble és que hi havia un cinquè equip que també emprendria un viatge cap a la muntanya. Aprofitant que tot el poble estava acomiadant les dones i homes que marxaven cap a la cova del savi, la Mireia, el Jaume i el Raül, havien ajudat a la Sandra a escapar-se de casa seva. La Mireia havia sigut clara: l’última nit que s’havien vist no havien pogut fer la seva activitat i, per tant, el grup n’hi devia una.

 

— Anirem a la muntanya a buscar el diamant! — va cridar amb entusiasme, quan la Sandra ja estava fora de perill i els quatre caminaven cap al roure del camp de blat. De res van servir les queixes del Raül; les normes eren les normes.

 

​

​

La cova estava molt més a la vora del que havien pensat i, en menys de cinc hores, ja hi havien arribat, tot i el ritme del Jaume. Pel camí s’havien hagut d’amagar unes quantes vegades perquè no els veiessin els grups d’adults que baixaven de la muntanya, enfadats. I és que tots els barris havien fracassat i ningú havia pogut superar els reptes del savi de la cova. El grupet d’amics havia aconseguit escoltar algunes de les paraules que havien dit els adults, mentre baixaven.

 

Els lents parlaven d’una guineu més ràpida que el vent i que, evidentment, no havien pogut guanyar. Els ràpids s’havien queixat d’una tortuga maleïda que tenia un poder sobre—humà. Els porucs no havien dit res; només baixaven en silenci, vigilant el seu voltant, buscant possibles perills. I els valents comentaven alguna cosa referent a una nena que plorava i plorava.

​

— Noies — va començar a dir el Raül quan va tenir segur que els adults ja no els podien sentir —, no creieu que ens estem passant de la ratlla? Si els nostres pares i mares, que són molt més grans que nosaltres, no han pogut entrar... com voleu que ho fem nosaltres?

 

— Et recordo, Raül — va respondre la Sandra —, que els meus pares m’havien tancat a casa i que vosaltres heu aconseguit treure’m d’allà sense quasi ni esforçar-vos. Si tens por, ho pots dir i ja està...

 

— És clar que tinc por! — va cridar el Raül nerviós —. Sóc un poruc! És impossible que no tingui por, anant sol, amb els meus amics, pel bosc quan d’aquí poc serà fosc.

 

— Doncs jo crec que ets molt valent — va dir el Jaume, ben a poc a poc —. On estàs? Al poble o aquí? Aquí, no? Doncs ja està. Calla i camina. I, si no aconseguim superar les proves de la cova, que no sigui perquè no ho hem intenta...

 

El Jaume va callar de cop. Havien arribat a una clariana on no hi havia arbres. Els ocells havien deixat de cantar i el silenci era total. Davant seu, la gran cova negra s’aixecava com una immensa ombra amenaçant. La Mireia va agafar, sense pensar-s’ho, la mà del Raül.

 

— Raül, no em mouré del teu costat. T’ho prometo.

 

A poc a poc, els quatre amics van avançar cap a l’entrada de la cova. Es van mirar els uns als altres, van fer que sí amb el cap, i van travessar la línia de l’entrada. Al principi, no va passar res però, quan portaven unes quantes passes per dins de la cova, la porta que acabaven de creuar es va esfondrar amb un soroll estrepitós, deixant a tot el grup a les fosques completament.

 

— Benvingudes! Benvinguts! — va dir una veu que semblava sortir de les pedres que tenien al voltant. Era una veu greu i gruixuda, com si fos la mateixa muntanya la que parlés. I, de cop, com per art de màgia, es van encendre unes petites fogueres que penjaven del sostre. La sala de la cova era rodona i, al mig, hi havia una pedra plana amb quatre forats. A la paret de l’altra banda, hi havia quatre portes: una de blava, una de groga, una de vermella i una de verda. No tenien elecció; havien de seguir endavant. Abans que es poguessin moure, però, la veu va continuar parlant —. Abans de res, heu de saber que no sou els meus presoners. Podreu marxar quan vulgueu. Ara bé! Si decidiu sortir d’aquí sense haver aconseguit el diamant, heu de saber que mai més ho podreu tornar a intentar. Així doncs, penseu-vos-ho molt bé, abans de deixar que la pressa o la por us facin rendir. Al mig d’aquesta sala — va continuar la veu —, hi ha una caixa màgica on s’hi guarda el diamant. Per obrir-la, us faran falta quatre claus que podeu aconseguir superant els reptes que hi ha darrere de les portes que teniu davant. Només les quatre claus juntes podran obrir la caixa i tornar l’aigua al vostre poble. Ara sí, si esteu preparades, si esteu preparats, endavant —. I la veu va desaparèixer igual que havia aparegut.

 

 

LA PORTA BLAVA

El grup d’amics, després de parlar-ho ràpidament, va decidir que el millor era anar en ordre i, a petició del Raül, sempre tots junts. Així doncs, es van acostar a la primera porta, la blava, i la van obrir. La sala de l’altra banda també era circular però molt més gran que la primera. Tenia les parets pintades de color blau i hi havia unes línies blanques pintades a terra.

 

— Hem de buscar la clau — va dir la Mireia —. Aquí sembla que no hi ha ningú més...

 

— T’equivoques! — va fer una veu aguda. I de darrere d’una roca va sortir una guineu, que es va acostar cap al grup d’amics. Al coll hi duia una clau blava, penjada d’una cadena de plata —. Imagino que heu vingut a buscar la meva clau... — va continuar la guineu —. Doncs és molt fàcil! O molt difícil... això dependrà de les vostres cames! — va acabar l’animal.

 

— Què vols dir? — va preguntar la Mireia, encuriosida.

 

— Crec que hem de fer una cursa contra ella — va fer la Sandra, recordant el que havien dit el grup de lents quan tornaven, queixant-se, cap al poble.

 

— Exacte! — va dir la Guineu, entusiasmada —. I us adverteixo que sóc molt ràpida!

 

— Doncs ja veuràs la Sandra! — va afegir el Jaume —. I, a més, l’han tingut castigada a casa i fa tres dies que no corre. No hi tens res a fer...

 

Deu minuts més tard, el grup d’amics sortia rient de l’habitació blava, amb la clau a la mà. El Jaume havia tingut raó i la guineu no havia tingut ni opcions de guanyar.

 

— Sandra! Posa la clau a la pedra! — la va animar la Mireia.

 

La Sandra es va acostar a la pedra plana del mig de la sala principal i va introduir la clau a un dels forats. Es va sentir un soroll d’aire i va sortir una mica de vapor del forat on ara hi havia la clau. Però un altre soroll els va espantar molt més: la porta de la sala blava havia començat a tremolar, com si dins d’aquella habitació hi hagués un terratrèmol. Uns segons més tard, les fustes que la formaven van començar a cruixir i, finalment, es va ensorrar. Ja només quedaven tres proves! I el grup d’amics, animats, va decidir entrar a la segona porta.

 

 

LA PORTA GROGA

Aquella sala era completament diferent de la de la guineu. Era groga i minúscula. Al centre de l’habitació, hi havia una tortuga asseguda en una cadira. Davant seu, hi tenia una altra cadira, buida i, entre les dues cadires, hi havia una caixa transparent amb una clau groga, a dins.

 

— Hola... — va començar la tortuga molt lentament —. I...ma...gi...no... que... heu... vin...gut... a... bus...car... la... me... va... clau.... — va dir la tortuga. La Sandra ja començava a posar-se nerviosa. En Jaume, en canvi, se sentia la mar de còmode.

 

— Sí! Hem vingut a buscar la clau! Què hem de fer? —  va preguntar la Mireia.

 

— Per...do...na... ne...na... pe...rò... si... par...les... tan... rà...pid... no... t’en...tenc. — la va tallar la tortuga. I abans que la Mireia pogués queixar-se, dient que era impossible parlar tan lent, el Jaume ja havia començat a respondre.

 

— Sí...! Vo...lem... la.... clau... Què... hem... de... fer...? — va dir el nen, a la mateixa velocitat que la tortuga. I ella els hi va explicar la prova. Una de les quatre persones, que seria el Jaume, havia d’ocupar la cadira del davant i havia de mirar fixament la tortuga als ulls, sense parpellejar. El Jaume havia d’intentar tocar la caixa transparent tan a poc a poc que la tortuga no notés que s’estava movent. Si aconseguia estar tocant la caixa durant més d’un minut, sense que la tortuga se n’adonés, la clau seria seva.

 

La Mireia, la Sandra i el Raül van sortir a la sala principal, la de la pedra amb els forats, i van seure a terra. La tortuga els hi havia dit que, durant la prova, només un podia estar dins de la sala. La Sandra ho havia agraït; li agafava mal de panxa només d’imaginar estar un quart d’hora allà dins, mirant la lentitud del Jaume i la tortuga. Però no va ser un quart d’hora, ni mitja hora, ni una hora. Feia més de dues hores que esperaven, quan el Raül es va començar a posar neguitós.

 

— Noies, noies — va dir —. I si li ha passat alguna cosa? I si la tortuga li ha fet mal?

 

— Raül, acabes de dir que la tortugueta li ha pogut fer mal al Jaume!? — va contestar la Mireia exaltada —. Com vols que una tortuga, UNA TORTUGA, RAÜL!, li hagi fet mal al...

 

Però no va acabar la frase. La porta de la tortuga es va obrir de cop i d’ella en va sortir el Jaume, suat i esgotat, però content. A la mà hi duia la clau groga. Entre abraçades i crits de “Ets el millor!” va col·locar la clau a un altre forat, fent ensorrar la segona porta. Ja només en quedaven dues.

 

 

LA PORTA VERMELLA

La tercera sala estava quasi a les fosques i era estreta però molt llarga. Davant del grup d’amics hi havia un circuit de cordes penjades del sostre, pedres separades entre si, trossos on només es podia avançar escalant i moltes més proves on una patinada o un error et podien enviar directe al riu de lava vermella que passava per sota  del circuit i que era l’única llum que il·luminava la sala. A l’altra punta, una clau vermella penjava del sostre.

 

— En aquesta sala, em fa por inclús respirar — va reconèixer el Raül.

 

La Mireia va somriure i va començar a avançar per la sala fins que el terra acabava i ja no es podia seguir caminant. La primera prova consistia a agafar-se d’una corda que penjava una mica més endavant i, des d’aquesta, agafar-se a una altra corda més avançada. I així, successivament, canviant de corda unes deu vegades i anar avançant fins arribar a un punt on tornava a haver-hi terra ferma i es podia descansar una mica. La Mireia ho va superar sense problemes. La Sandra i el Jaume la van aplaudir fort però el Raül estava massa concentrat a seguir respirant sense desmaiar-se.

 

A la següent prova, la Mireia va haver d’anar saltant de pedra en pedra, com qui creua un riuet de muntanya, amb la diferència que el riu estava trenta metres per sota seu i que, en lloc d’aigua fresca, el riu era de lava i fum. Però això semblava no importar la Mireia qui, com qui juga amb els amics a la plaça, anava saltant de pedra en pedra, sense pensar en el perill que corria. Hi havia cops que havia d’escollir si saltava sobre la pedra de la dreta o la de l’esquerra, ja que el camí se separava una mica i es tornava a ajuntar.

 

— MIREIA! PARA! —  va cridar el Raül, de cop. Ho va fer amb tanta intensitat que, fins i tot la Mireia va sentir com se li eriçaven els pèls del clatell —. No trepitgis la pedra de la dreta — va continuar el Raül —. Té dotze esquerdes més que la de l’esquerra. A més, he vist com queia una mica de pols d’una de les esquerdes. Aquesta pedra és una trampa.

 

La Mireia era incapaç d’entendre com podia ser que, de tan lluny, el seu amic hagués pogut veure tantes coses però li va fer cas. I sort, perquè just després de saltar a la pedra de l’esquerra, la pedra de la dreta, on hauria estat ella si el seu amic no l’hagués avisat, es va enfonsar de cop cap al riu de lava. La Mireia va acabar de saltar la pedra que li faltava i va arribar a la zona de terra que la deixava descansar, abans de la següent prova.

 

— Gràcies Raül! — va cridar, recuperant l’aire —. Em costa dir això però crec que, si no hagués sigut per la teva por, estaria banyant-me en lava! — va afegir, rient.

 

— De què riu? — li va preguntar el Raül a la Sandra —. No entenc quina part d’estar-se banyant en lava li pot fer gràcia...

 

— Deixa-ho Raül — va respondre, sincerament, la Sandra —. Sóc incapaç d’explicar-t’ho.

 

La resta de proves van transcórrer amb prou normalitat i, al cap d’una estona, la Mireia tornava a estar entre ells, portant la clau vermella a la mà. Els va abraçar amb força, especialment al Raül, i van sortir conjuntament de la sala vermella.

 

— Escolta Raül — va preguntar la Mireia —, quan he vist com la pedra de la dreta queia cap al fons del riu i m’he imaginat a mi caient i morint cremada, he sentit com un pessigolleig  a la panxa. Això és la por?

 

— Dona... — va començar a respondre el Raül —. Si jo m’hagués imaginat caient i morint cremat, segurament m’hauria pixat a sobre i hagués perdut el coneixement. Però imagino que sí... això per tu deu ser sentir por.

 

— Ostres, que interessant — va acabar la Mireia. I va introduir la clau al forat de la pedra del mig, fent enderrocar la porta vermella. Ja en quedava només una.

 

 

LA PORTA VERDA

Els quatre amics van esperar drets, un moment, al centre de la sala principal. Només quedava una porta. Què podria ser qui hi hagués? Què podria ser pitjor que el circuit mortal que acabava de superar la Mireia? Només de pensar-hi, el Raül s’esgarrifava.

 

— Què, som-hi? — va dir la Sandra, que ja s’estava posant nerviosa —. Acabem d’una vegada amb tot això.

 

Van acostar-se a l’última porta, la verda, i la van obrir. A l’altra banda, hi havia una sala molt fosca, amb una llum verda molt tènue que venia de l’altra punta de l’habitació.

 

— Ai! El terra està mullat! — va dir el Jaume. I tenia raó. El terra estava cobert per una fina capa d’aigua que convertia tota l’habitació en un mirall gegant —. Què s’escolta? Ho sentiu?

 

Molt fluix, des de l’altre extrem de la sala, els hi arribava el so d’un plor. Una nena petita estava plorant de manera molt suau però continuada. Portava una bata de dormir blanca i estava feta una bola als peus d’un llit. A les mans, hi tenia un os de peluix.

 

El grup d’amics s’hi va acostar però quan van arribar a la meitat de l’habitació, la nena va aixecar el cap i, en veure’ls, es va aixecar de cop i es va amagar darrere del llit, plorant encara més fort.

 

— Què li passa? — va dir la Mireia, accelerant el pas cap a ella —. Ei nena! Que no et volem fer res! Només volem parlar amb tu!

 

Però el Raül la va agafar del braç, abans que pogués avançar més.

 

— Què fas, Mireia!? — li va dir a la seva amiga, fluix, però amb cara d’enfadat —. No veus que aquesta nena està espantada? Quedeu-vos aquí — va afegir, mirant a la resta del grup —, ja m’hi acosto jo.

 

Li van fer cas i van seure a l’entrada, al costat de la porta. El Raül, a poc a poc, es va anar acostant cap a la nena, que havia tret el cap per darrere del llit i se’l mirava, encuriosida, sense deixar de plorar. Va arribar un moment que la nena va fer un moviment enrere i el Raül ho va tenir clar: aquell era el màxim que es podia acostar. De moment. Va seure a terra, encreuant les cames i, sense fer cas de l’aigua que li estava mullant els pantalons, va començar a cantar, molt fluixet, la melodia d’una cançó que li cantava sempre la seva mare a ell. Al cap de deu minuts, es va aixecar, es va acostar tres o quatre passes més cap a la nena i va tornar a seure.

 

— Com et dius? — li va preguntar, sabent que no contestaria —. Jo sóc el Raül. De què tens por?

 

De lluny, la Sandra, el Jaume i la Mireia només veien el Raül que, cada deu minuts, s’aixecava i s’acostava una mica més cap a la nena. ­

 

— Voleu dir que està fent alguna cosa? — va preguntar la Sandra, impacient —. Jo crec que no aconseguirà res. Si és tan poruc com aquesta nena!

 

— Justament per això — va dir el Jaume —. Deixem-lo fer, Sandra. Ell sabrà millor que nosaltres com tractar-la.

 

I, efectivament, tres quarts d’hora més tard, el Raül s’apropava als seus amics amb un somriure d’orella a orella.

 

— La nena tenia tanta por perquè estava tenint un malson — va explicar el Raül a les seves amigues.

 

— Però si estava desperta! — va puntualitzar la Sandra—. Com podia estar tenint un malson?

 

— Això és el més curiós i per això m’ha costat tant que confiés en mi — va explicar el Raül—. Nosaltres som el malson, Sandra. Aquesta nena que veiem aquí és, en realitat, el somni d’una altra nena que està dormint en algun lloc i nosaltres som el seu malson.

 

— Uix, quin lio! – va dir el Jaume, sense vergonya—. I com t’ho has fet?

 

— Li he explicat que l’única manera d’acabar amb el malson era que ens donés la clau que tenia penjada del coll; que, un cop la tinguéssim, marxaríem i que podríem trencar el malson del tot. I aquí la tenim! — va afegir, content, ensenyant la clau verda. 

 

La Mireia va embogir, completament!

 

- Raül! Raül! Que ho has aconseguit! – va dir, saltant d’alegria—. Que ho hem aconseguit! Tenim les quatre claus! Podrem tornar amb el diamant cap al poble!

 

I de cop, va ser com si tots quatre se n’adonessin. No podia ser, ho havien aconseguit! Es van abraçar, van sortir corrent de l’habitació verda, rient dels nervis que sentien.

 

- Va, Raül, posa la clau al seu lloc! — el van animar la Sandra, el Jaume i la Mireia.

 

El noi ho va fer i, just quan la clau verda va entrar al forat que faltava, una llum blanca va començar a sortir de l’interior de la pedra on hi havia posades les claus, acompanyada d’un soroll de foc, pedres i vent. La llum es va anar fent cada cop més forta, igual que el soroll, fins que va arribar a un punt que no es podia veure res. Els amics es van agafar les mans i, de cop, van sentir com si un huracà els aixequés de terra i els comencés a moure amunt i avall. Sense deixar-se anar de les mans, la Sandra, el Jaume i el Raül van començar a cridar, espantats. La Mireia reia. I de cop, igual que havia començat, tot va acabar. Van tornar a tocar de peus a terra i la llum va desaparèixer. Però el grup ja no estava a la cova; estava a la clariana del davant. I, just davant seu, brillant a terra, hi havia el diamant màgic. Ho havien aconseguit!

 

​

UN ANY MÉS TARD...

 

— Mama, corre! Que arribarem tard!

 

La Sandra estava esperant davant de la porta de casa seva que la seva mare baixés amb els entrepans de formatge. Al final, la dona va sortir per la porta, ben carregada.

 

— Mireia! Raül! Ens ajudeu? — va cridar la mare de la Sandra als dos amics de la seva filla que s’esperaven, amb ella, al carrer—. Això pesa molt!

 

Els dos s’hi van acostar ràpidament i van agafar, cadascú, una safata petita, mentre la Sandra ajudava a la seva mare amb la safata més gran. Van caminar en silenci tres carrers fins que van arribar a La Plaça Central. Estava espectacular. Havien muntat unes taules immenses al voltant de la font i algú havia penjat llums i globus de colors a uns fils que anaven des de la font fins als edificis més propers.  Lentament, la Plaça es va anar omplint d’habitants del barri dels ràpids, que se saludaven amb els lents; dones i homes porucs que convidaven a tastar el seu menjar als seus veïns valents.

 

Feia un any que un grupet temerari d’amics havia baixat de la muntanya amb el diamant entre les mans i havia donat una lliçó a tots els adults del poble. Una lliçó que trigarien molts anys a oblidar o que, fins i tot, amb una mica de sort, no els hi caldria haver d’aprendre mai més.

​