El dia del seu aniversari, la Martina Balcells es va despertar de cop i, d’un salt, va sortir corrent del llit. Va mirar el rellotge que tenia al costat de la tauleta de nit i va veure que encara eren les set. Era molt d’hora però els nervis no l’havien deixat dormir més. Dotze anys no es feien cada dia!

 

Va baixar en pijama cap al menjador, va pujar al sofà i, tapada amb una manta, va encendre la tele. Va passar una bona estona fins que, al voltant de les nou, els seus pares es van despertar i van baixar a esmorzar amb ella. I no va ser fins després d’esmorzar que la mare va anar a buscar el seu regal a l’habitació.

 

— Uns guants nous!? — va cridar, emocionada, la Martina en destapar el regal que li havia portat la seva mare. Embolicats en paper de seda, hi havia els guants més bonics que mai havia vist. Eren negres, amb unes flames liles que pujaven pel palmell de la mà fins a la punta dels dits. — Buah! Les de l’equip fliparan! M’encanta! M’encanta! M’encanta!

 

La Martina feia anys que jugava a futbol i, des de ben petita, havia tingut clar que la seva posició era de portera. Era com si tingués un súper poder! Quan estava sota els tres pals, no pensava en res més. No tenia por, no tenia nervis (ni tan sols quan el Miquel la mirava des de la grada). El seu cos era com si es mogués sol cap a la pilota, com si tingués un imant. I amb aquells guants... La Martina es moria de ganes que fos dilluns a la tarda, per anar a entrenar.

 

— Espera, noieta — va dir-li el seu pare —. Que tenim un altre regal. Ara vinc, que està a fora al pati — va afegir, aixecant-se i sortint del menjador.

 

La Martina es va quedar paralitzada, mirant com el seu pare, encara amb bata d’anar per casa, marxava. Podria ser veritat? Feia anys que deia que volia tenir un gos. I sempre li havien dit que no. Però aquell cop potser seria diferent; potser, al fer dotze anys, els seus pares ho veien com un fet especial... “El pare triga molt a tornar”, va pensar la Martina, emocionada. Finalment, es van sentir les claus de casa i per la porta va aparèixer el seu pare amb... una bicicleta.

 

— Oh! Que xula! — va fer la Martina, intentant dissimular la seva decepció.

 

— Que no t’agrada? — va preguntar-li la seva mare, notant que hi havia alguna cosa que no anava bé.

 

— Què? No, no! M’encanta!

 

— Martina... — va insistir la seva mare.

 

— M’agrada molt, de veritat! — va dir, sincerament, la nena —. És només que havia pensat que, potser, al fer dotze anys, em regalaríeu el gos que fa temps que demano. — va confessar—. Però, de veritat! La bici m’encanta!

 

Els pares de la Martina van seure, de nou, a la taula i li van dir a la Martina que fes el mateix.

 

— Martina, n’hem parlat moltes vegades — va començar a dir el seu pare —. Un gos no es regala. Un gos no és una broma o una joguina que es té sense pensar. Requereix molta responsabilitat i només es pot tenir quan tothom de la família hi està d’acord i es compromet a fer-se’n responsable.

 

— Però és que jo el cuidaria súper bé! Us ho prometo! — va queixar-se la Martina.

 

— Quan el pare ha sortit a buscar el regal a fora, has pensat que potser seria el gos — va dir la seva mare —. Si creus que un gos que arriba nou a una família es pot passar tota la nit sol, tancat al pati, vol dir que no; no el cuidaries súper bé.

 

— Però... — va intentar la Martina, per últim cop.

 

— Martina, saps que ens agrada parlar i que ho podem fer de tot. Però de veritat que vols passar tot el matí del teu aniversari parlant d’un tema que tant el teu pare com jo tenim clar què en pensem i que és impossible que ens facis canviar d’idea?

 

La Martina va tancar els ulls i va respirar profundament. Tenia raó; no hi guanyaria res. A més, seria injust pels seus pares. Li havien fet dos regals increïbles i no es volia passar el dia discutint amb ells per una cosa que sabia que no hi tenia res a fer.

 

​

​

El cap de setmana va passar rapidíssim, celebrant l’aniversari amb la família i amb les amigues de l’equip. Totes van flipar amb els guants nous de la Martina. La que més havia al·lucinat era la Berta, la seva millor amiga, que es va passar deu minuts, en silenci, acariciant les flames liles dels guants. La Martina i la Berta s’havien conegut a P3, el primer dia d’escola i, des de llavors, res ni ningú les havia separat. La Berta l’havia animat molt quan l’àvia de la Martina havia mort, feia dos anys; i la Martina havia sigut la primera en saber, a principis de curs, que a la Berta li agradaven les noies. S’ho explicaven tot i aquest era el millor regal que podia tenir, pensava la Martina.

 

L’entrenament del dilluns va ser especialment bo i la Martina, amb els seus guants nous, sentia que era imparable. I, per si no n’hi hagués prou, en acabar l’entrenament, va veure com el Miquel s’acostava cap a ella amb un somriure tímid.

 

— Felicitats — va dir-li el noi, allargant-li un paquet petit de cartró.

 

— Què és això? — va preguntar la Martina, morta de vergonya.

 

Va obrir el paquet amb les mans que li tremolaven una mica i, a dins, hi havia dues entrades per anar al cine a veure la nova pel·lícula d’Star Wars pel dissabte següent.

 

— He pensat que potser et vindria de gust, si no fas res... — va començar el Miquel, quasi sense veu.

 

— Val! M’hi apunto! — va tallar-lo la Martina, contenta. I, dit això, va agafar la bossa d’esport i va sortir corrent del pavelló esportiu, abans que el Miquel pogués veure com de vermella s’havia posat.

 

La Martina va tornar cap a casa amb el cap als núvols fins que un tro la va fer tornar de cop a la realitat. Ostres... i no duia paraigües! Cinc minuts més tard, corria pels carrers que començaven a estar ben mullats. Però a ella no li molestava la pluja, ni el fred; ella pensava en dissabte i en el cinema que... “Bup bup!” El soroll la va fer parar en sec. Al mig del parc que estava creuant, a sota d’un banc, hi havia un gos arraulit, intentant tapar-se de la pluja. La Martina va mirar a un costat i a l’altre, però no hi havia ningú. “Auuuu....” va plorar el gos. Era tan petit...

 

 

 

— T’has tornat boja!? — va cridar la seva mare.

 

— Estava sol al parc de la Roda Blanca, mama! — va queixar-se la Martina —. Què volies? Que el deixés allà?

 

— Home, doncs... Ai, Martina, no ho sé! — va acabar dient la seva mare, exasperada —. Tu què hi dius, Ramon? — va afegir, mirant el seu marit.

 

— Doncs, a veure... si la pobra bestiola estava al parc, sola... — va dir el pare de la Martina, encongint-se d’espatlles.

 

— Això. Tu dóna-li la raó a la nena. — va tallar, seca, la mare de la Martina.

 

— Vosaltres sempre heu dit que no podem tenir gos perquè és una responsabilitat i que acollir un gos, si no ho tens molt segur, és horrible pel pobre animal. I jo dic: no és més horrible que estigui sol al parc, mentre plou i fa fred, mama? — va provar la Martina.

 

— Està bé, està bé! — va cedir la Júlia, la mare de la Martina —. No et puc discutir això! Es queda aquesta nit...

 

— Gràcies mama!!! — va cridar la Martina

 

— Però demà a la tarda, quan surtis de l’escola, el portarem a la protectora i el deixarem allà perquè se’n facin càrrec. — va sentenciar la Júlia.

 

 

 

La protectora del poble estava a menys de mitja hora caminant de casa la Martina però, com que no tenien cap corretja ni collaret pel gosset, van decidir anar-hi en cotxe. La responsable d’allà, la Gisela, era una dona grossa i de veu gruixuda i no es pot dir que fos antipàtica però era d’aquella gent que va per feina i que perd poc temps donant explicacions.

 

— Buf, doncs ens feu una mala passada, la veritat. Perquè estem saturades — va dir la Gisela—. No us el podeu quedar a casa ni que sigui una setmana? Tinc cinc gossos que unes famílies d’alemanya han adoptat i que aquesta setmana marxen cap allà. Quan hagin marxat, tindrem més espai. Ara mateix, anem justes fins i tot de voluntaris que vinguin a passejar els gossos, pobres animals...

 

— Doncs la veritat és que... — va començar la Júlia, però la Gisela tenia les idees clares.

 

— Una setmana, si us plau — va repetir, quasi com si fos una ordre—. No té xip — va afegir, tocant el gos al coll —. Si m’envieu fotos, les penjaré a les xarxes socials de la protectora a veure si la seva família el reclama. Us podem deixar una corretja, un collaret per poder-lo passejar i també us podem donar una mica de pinso per menjar — va continuar la Gisela, sense ni plantejar-se que la família no acceptaria quedar-se amb el gos, aquella setmana.

 

— És que ja li estic dient... — va intentar per últim cop, la Júlia.

 

— Ai mama! Que no diuen que ens el quedem! — va tallar-la la Martina, provocant que la seva mare se la mengés amb la mirada —. Que és només una setmana! Si d’aquí a una setmana els seus amos no han trucat, el portem aquí! A més, el papa treballa des de casa! El gos no s’hauria de quedar mai sol!

 

La Gisela va assentir satisfeta i, deu minuts més tard, la Martina, la Júlia, el Ramon i el Bruno (aquest era el nom que havia escollit la Martina quan la Gisela havia dit que necessitava posar un nom per inscriure el gos als arxius) sortien de la protectora amb un sac de pinso, un rotlle de bosses per recollir les caques, una corretja i un collaret.

 

— Tu i jo ja parlarem — va dir la Júlia, sense que quedés massa clar si li deia a la Martina o al Ramon.

 

— Però mira mama! Mira quins ullets que té i quina mirada de... ARGH! S’ha tirat un pet! Quina pudor! — va acabar cridant la Martina, rient i baixant una mica les finestres del cotxe.

 

​

 

L’adaptació del Bruno a la casa dels Balcells va ser prou bona. La Martina estava encantada amb el seu nou amic i no volia ni sentir parlar del final de la setmana, quan l’haurien de portar a la protectora. El Bruno era un gos juganer i divertit. Es passava el dia corrent per casa i, ben aviat, va descobrir que li encantava mossegar les sabatilles del Ramon, fet que feia pixar de riure la Martina.

 

El primer dia, anar a voltar el Bruno va ser una activitat divertidíssima. La Martina va trucar a la Berta i, juntes, van anar a passejar pels carrers del voltant de casa. La Martina li va explicar que el Miquel l’havia convidat al cinema i la Berta escoltava entusiasmada. I quan el Bruno va fer les seves necessitats, la Martina va recollir-les de terra, amb tanta mala sort que es va tacar la mà de caca.

 

— Ai, Berta! Quin fàstic! Quin fàstic! Que vomito! — va començar a cridar la Martina, mentre la seva amiga no podia ni parlar de l’atac de riure que tenia.

 

La resta de la volta va transcórrer sense incidents però la Martina va tenir tota l’estona la sensació que li venia olor a caca.

 

​

 

Les ganes de jugar i d’experimentar del Bruno van anar augmentant durant els dies següents i, el dijous al matí, la Martina es va despertar amb un pipí al costat del seu llit. Havien decidit que el Bruno no es podia quedar sol per tota la casa durant les nits, després que s’hagués menjat mitja pota de la taula del menjador; i la Martina se l’havia de quedar a la seva habitació.

 

La sensació de sortir del llit i posar els peus directament sobre pipí de gos fred havia sigut una de les sensacions més fastigoses que la Martina recordava haver viscut mai. I no sabia si li havia molestat més això o la cara de feliç del Bruno, movent la cua, content de veure la seva amiga desperta. La Martina havia de reconèixer, tot i això, que era impossible estar enfadada amb el gosset més de dos minuts. A la que el Bruno saltava i t’intentava llepar la cara, et passava l’emprenyada ràpidament.

 

El que sí que feia mandra era sortir a passejar tres vegades al dia. D’acord, la Martina només l’havia de passejar dues vegades perquè el migdia, com que es quedava a l’escola a dinar, el passejava el Ramon, que treballava des de casa. Però els matins i els vespres, fes fred o calor; tingués son o gana; plogués o fes sol, la Martina havia de sortir i voltar, com a mínim mitja hora, amb el Bruno. El primer matí que l’havia passejat, havia tornat a casa després de deu minuts de passeig i el seu pare no l’havia deixat entrar a casa.

 

— Ui! No, no, no! Pobre animal — li havia dit el Ramon a la seva filla—. Tu vas cada dia a l’escola i tres dies a entrenar; i allà et mous. Però el Bruno es passarà el dia tancat aquí a casa. La volta del matí no pot ser més curta que mitja hora — havia acabat el pare de la Martina i, després, havia tancat la porta.

 

La Martina ho va passar especialment malament el divendres. Es va llevar molt justa de temps i, quan estava a mig preparar la bossa per anar a entrenar, el seu pare la va cridar des de baix, dient que havia de sortir a passejar el Bruno. Quan estava fent la volta, li van agafar moltes ganes d’anar al lavabo i, com que estava lluny de casa, va haver de tornar quasi corrent i per poc no arriba. I quan va acabar i va pujar a l’habitació, es va trobar la bossa d’entrenar tirada per terra i, a sobre el llit, el Bruno, extremadament content, mossegant un dels guants nous. Això era la gota que feia vessar el got d’aquell matí. Enfurismada, la Martina va prendre-li el guant de la boca del Bruno i li va donar un cop, no gaire fort, al morro.

 

— Això no es fa, Bruno! — va cridar-li al gos.

 

— Què ha passat? — va preguntar el Ramon que, en sentir crits, havia entrat a l’habitació de la seva filla.

 

— Aquest gos! — va contestar la Martina, mirant el Bruno amb els ulls plens de llàgrimes — Que m’ha rebentat els guants nous!

 

— Martina — la va calmar el seu pare —, seu aquí un moment — va dir, picant amb la mà sobre el llit. La nena va fer-li cas i va seure al seu costat —. És un gos, carinyo. I és normal que mossegui coses, que es pixi si triguem molt a treure’l o que et vulgui prendre el lloc al sofà. És molt petit encara. Has de tenir paciència. A més, d’aquí a quatre dies el portarem a la protectora; i tranquil·la, que la teva mare no s’oblidarà que sigui així — va acabar el Ramon, guinyant-li l’ullet a la seva filla.

​

​

 

La resta del divendres va passar exageradament lent. Cada cop que la Martina recordava que l’endemà havia quedat amb Miquel per anar al cine, notava com una punxada a la panxa que no la deixava concentrar-se ni amb l’escola, ni amb l’entrenament, ni amb res. A la nit, va enxampar el Bruno olorant la samarreta i els texans que s’anava a posar l’endemà, amb cara de pensar que aquelles peces de roba podien ser bones o bé per mossegar, o bé per pixar-s’hi. Fos quina fos la idea del gos, la Martina va posar els texans i la samarreta el més lluny que va poder del Bruno i li va llençar uns mitjons perquè es distragués.

 

L’endemà es va llevar a les set per treure a passejar el Bruno. La pel·lícula era a les dues i havien quedat amb el Miquel a les dotze, per anar a prendre un Nestea i tenir temps de comprar, tranquil·lament, les crispetes. Però a les onze, el seu pare la va cridar al menjador.

 

— Martina — va començar el Ramon —, la teva mare ha passat la nit amb molt mal de panxa i no li passa. Anem a urgències, carinyo. Em sap greu però hauries de parlar amb el teu amic aquest del cine i dir-li que hi hauràs d’anar un altre dia.

 

— Com, com? Però què té a veure que aneu al metge amb la mama i el cine? — va dir la Martina, corregint al moment—. O sigui, vull dir. Pobre mama. Espero que es millori... però, què té a veure que aneu al metge...

 

— El Bruno no es pot quedar sol a casa, ja ho saps — va respondre el Ramon —. Em sap greu carinyo, però t’has de quedar a casa amb ell.

 

La Martina va pujar les escales, a poc a poc, sentint com la ràbia li creixia per dins. A dalt, l’esperava el Bruno, movent la cua, content de veure-la arribar; però ella, aquell cop, va fer com si no el veiés. Estava massa enfadada.

 

​

 

El dilluns, l’entrenament va ser igual d’intens que l’últim però la Martina encara estava disgustada pels seus guants nous, que tan pocs dies havien durat. A més, el Miquel no havia vingut a veure-la aquell dia i la Martina tenia por que, potser, s’hagués enfadat.

 

— Doncs et diré una cosa — li va dir la Berta quan estaven recollint —. Si s’ha enfadat, aquest nen és mig tonto. Perquè no és que tu no volguessis anar al cine... és que et vas quedar cuidant el Bruno. Com està la teva mare, per cert?

 

— Bé, bé. No era res — va contestar la Martina —. Creuen que li va caure malament alguna cosa que devia menjar.

 

Les dues amigues van caminar una estona en silenci. Era una de les coses que demostrava com d’amigues eren: podien passar llargues estones en silenci sense que això fes que estiguessin incòmodes.

 

— Estic rebentada — va dir la Berta, trencant el silenci —. Tu no? Avui l’entrenament ha estat dur.

 

— Sí, sí. Jo també estic súper cansada — va reconèixer la Martina —. I ara, a sobre, he d’anar a voltar el Bruno. Em vols acompanyar?

 

— Sí, clar. No tinc pressa, avui — va dir la Berta —. Ja he fet tots els deures, abans d’anar a entrenar.

 

Però quan van arribar a casa, la Martina va veure que hi havia alguna cosa que no acabava d’anar bé. Al menjador, hi havia un home calb parlant amb els seus pares.

 

— Martina — li va dir el Ramon quan la va veure entrar —, aquest home es diu Pedro i és el propietari del Bruno; bé, en realitat es diu Bolita, ens ha dit — va continuar el pare de la Martina —. Aquest matí ens ha trucat perquè ha vist l’anunci de la protectora. I ha vingut a buscar el Bruno per emportar-se’l a casa seva.

 

La Martina no va ni contestar. Va mirar de dalt a baix el Pedro i es va fixar que als peus de l’home hi havia el Bruno (per ella sempre seria Bruno) movent la cua, reconeixent-lo.

 

— I per què estava sol al parc? — va preguntar de cop, mirant fixament als ulls de l’home que havia vingut a buscar el seu gos.

 

— Martina! — va començar a fer el Ramon —. Això no...

 

— Tranquil, tranquil, és normal que ho pregunti — va contestar el Pedro, ajupint-se per posar-se a l’alçada de la Martina —. Al cap i a la fi, el va trobar ella al parc, oi? Si has estat cuidant aquests dies del Bolita o, com li dius tu, Bruno, hauràs vist que és una mica inquiet, no? — va fer una pausa i va somriure a la Martina que, no va poder evitar tornar-li el somriure al Pedro. Era veritat, el Bruno era molt inquiet—. Doncs la nit que va començar a ploure, vaig sortir a recollir una manta que havia estès al pati de casa i el Bolita va veure la porta oberta i va sortir corrent. Et prometo que vam estar hores buscant-lo però no el vam trobar enlloc. Quan hem vist l’anunci de la protectora, us hem trucat de seguida.

 

— Està bé — va concedir la Martina —. Li puc fer una abraçada abans que te l’emportis? — va preguntar la nena, fent un esforç immens per evitar que li caiguessin les llàgrimes.

 

— I tant, només faltaria — va respondre el Pedro—. I, si algun dia vols, el pots venir a visitar.

​

​

 

Havien passat dos mesos des que el Bruno havia viscut una setmana a casa de la Martina Balcells. Des d’aquella experiència, la Martina havia decidit que encara no estava preparada per la responsabilitat de tenir un gos. Estava convençuda que algun dia en tindria un. Quan li fes menys mandra haver de sortir cada dia dos cops a passejar, quan no li fes tanta ràbia que li mosseguessin les coses, quan no li importés tant trepitjar un pipí fred només despertar-se. Estava convençuda que algun dia tindria un gos; però encara no.

 

El que sí que feia, des de la setmana següent a la marxa del Bruno, era anar tots els diumenges a la protectora del poble. Allà, ajudava a netejar les gàbies (cada cop portava millor el tema de tacar-se de caca), jugava amb els gossos i sortia a passejar amb ells. D’alguna manera, era com si els hi estigués donant una família a tots. I el millor de tot era que no passejava sola. La majoria dels diumenges, el Miquel l’acompanyava i passejaven junts, tenint temps per parlar de moltes més coses que dins del cine.