Si algú li hagués preguntat, l’Aicha hauria dit que hi havia milers de coses que odiava de viure l’any 2937. Odiava el menjar sintètic, que no tenia gust de res i que sempre et deixava amb gana. Odiava haver de viatjar 500Km per arribar a la biblioteca més propera perquè ja ningú llegia llibres i, segons el govern, era innecessari mantenir-ne més. Odiava que l’única manera de veure els seus amics fos a través d’una màquina de Realitat Virtual perquè vivien cadascú a una punta diferent del planeta. Odiava tantes coses...

 

Però el que s’enduia el premi, el que realment provocava que l’Aicha notés que havia nascut al segle equivocat, era el pensament “NOFUNOCO”. NOFUNOCO era la norma social més acceptada per tota la població l’any 2937 i, bàsicament, era una reducció de la idea: NO FUnciona, NOva COmpra. Que se t’espatllava la maneta d’una porta? La porta sencera a la brossa i porta nova. Que et queia un botó d’una camisa? Camisa nova. Que se’t trencava la goma de les ulleres de Realitat Virtual? Equip de Realitat Virtual a la brossa. Els motius eren varis. Era més barat comprar coses noves que arreglar-les, era quasi impossible trobar recanvis i, sobretot, la gent havia perdut la capacitat de valorar el que tenia i consumia sense pensar.

 

No feia ni una setmana que, sense anar més lluny, els pares de l’Aicha s’havien comprat una tele nova perquè s’havia esquerdat una mica la tapa de les piles del comandament. El més sorprenent era que, sempre que l’Aicha demanava als seus pares que li donessin crèdits (així era com es deia la moneda l’any 2937) per poder fer classes virtuals, ells es queixaven, dient que eren massa cares. Només hi accedien quan l’Aicha els hi feia veure que, si li donaven crèdits per estudiar, s’hauria de passar molts dies tancada a l’habitació i no haurien de parlar amb ella.

 

I és que si hi havia una sola cosa que l’Aicha odiava tant com el pensament NOFUNOCO era formar part d’aquella família que, des de petita, ni l’havia entès, ni l’havia estimat. No li faltava ni roba, ni aliment, ni estudis; això era veritat. A més, amb l’objectiu que els deixés tranquils i no molestés, la Gabrielle i el Michael, els pares de l’Aicha, havien comprat a la seva filla tota la tecnologia que us poguéssiu imaginar. Robots per jugar, Realitat Virtual per viatjar, Videojocs per fer amics... I de tota aquesta tecnologia, de tots els aparells que els seus pares havien comprat per mantenir la seva filla entretinguda, n’hi havia un que l’Aicha li tenia una estima especial. Es deia Bigotis i era el primer robot que l’Aicha havia tingut. El Bigotis era un model NK-350H, bastant passat de moda però que funcionava com el primer dia. Feia més de dotze anys que acompanyava l’Aicha i ella sentia que, tot i que la versió d’Intel·ligència emocional que portava era menys moderna que la dels robots actuals, tenia alguna cosa especial que el feia únic. El Bigotis s’havia anat adaptant a l’edat de l’Aicha, a mesura que creixia, i als jocs que ella necessitava en cada moment. Quan havia començat a ser més gran, també s’havia convertit en un bon confident, amb qui l’Aicha podia parlar de les coses que la preocupaven.

 

- Aicha! Un dia, tu i jo tindrem una empresa de recanvis! — deia el Bigotis, emocionat —. I ajudarem a tota la gent que odia el pensament NOFUNOCO, com nosaltres!

 

Els pares de l’Aicha havien provat de llençar moltes vegades el Bigotis a la brossa, intentant fer-li veure a la seva filla que ja era molt vell i que es morien de vergonya cada vegada que la nena sortia de casa, acompanyada pel robot, per si algun veí la veia amb aquell “munt de ferro inútil”. Però aquella era de les poques coses que l’Aicha havia tingut clares. No s’emportarien el Bigotis, el seu millor amic, mentre funcionés.

 

 

Però va arribar el dia que va deixar de funcionar. L’Aicha havia sortit de la dutxa, s’havia vestit i havia anat cap a la seva habitació. Només entrar-hi, ja va veure que hi havia alguna cosa que no estava del tot bé. Feia una olor estranya i, de seguida, va veure les petites taques d’oli a terra. A un racó de l’habitació, assegut a terra, el Bigotis es mirava les mans.

 

— Aicha, crec que m’he espatllat — va dir el robot sense miraments—. Ho sento...

 

— Com!? — va respondre la noia aterrida, corrent i posant-se de genolls al seu costat —. No diguis tonteries! Segur que no, Bigotis, només són quatre gotes d’oli!

 

— Negatiu. El sistema base detecta una activitat anormal a la zona de...

 

— Ai, calla! — va etzibar l’Aicha, enfadada —. No suporto quan parles com un robot!

La noia es va apartar del seu amic. Si era cert el que deia el Bigotis i, realment, tenia una avaria, per petita que fos, les coses es complicaven molt.

 

— I què fem, Bigotis? — va preguntar, nerviosa —. Els meus pares són NOFUNOCO total... ja ho saps! Fa temps que volen una excusa per llençar-te a la brossa!

 

El robot no va contestar. Ell era el primer que tenia por que se’n desfessin i acabar al Gran Evocador Central. Només de pensar-hi, se li congelaven els sistemes.

 

— A veure, deixa’m pensar — va continuar la noia —. Fes una anàlisi complet dels sistemes, a veure si detectes on hi ha l’error.

 

— Per dir-te els resultats, hauré de parlar com un robot — va dir el Bigotis.

 

— Ja ho sé, home! Però ara t’ho demano jo!

 

— Activitat anormal a la zona engonal dreta. Es detecta deteriorament d’una de les juntes de contenció del líquid refrigerant i lubricant — va explicar el robot.

 

Una junta!? Una punyetera junta! De la ràbia que sentia, L’Aicha va donar una puntada de peu a la taula de la seva habitació. No era una avaria molt complicada però necessitava una peça que no podria aconseguir. Per què? Doncs perquè aconseguir peces, en aquell món on hi regnava el pensament NOFUNOCO, era impossible.

 

— Sigui com sigui, hem de marxar d’aquí, Bigotis. Si et veuen així... — no va voler acabar la frase —. Pots caminar?

 

— Sí, puc caminar. Calculo que, aproximadament, puc seguir operatiu quatre o cinc dies.

 

 

 

L’Aicha va sortir de l’habitació i va anar a la sala d’estar, on hi havia els seus pares mirant una cursa de robots amb el seu aparell de Realitat Virtual.

 

— Mama — va començar a dir la nena. La seva mare, sense treure’s les ulleres de Realitat Virtual, va fer un soroll similar al d’un porc senglar, fent-li entendre a la seva filla que l’estava escoltant —. He trobat una classe virtual sobre viatges intergalàctics. Com que aquest mes no he fet les hores mínimes de classe que marca el govern, he pensat que... — l’Aicha va tancar els ulls, suplicant que aquella mentida funcionés. Havia fet les hores mínimes de sobra però tenia l’esperança que els seus pares encara no haguessin fet el recompte de diners mensual —. Necessito 600 crèdits — va seguir la noia i va dir la frase que, esperava, l’ajudés a sortir-se amb la seva — i és molt important que, durant una setmana, no entreu a la meva habitació. He d’estar molt concentrada estudiant, allà. Hauré d’agafar menjar sintètic per no haver ni de sortir.

 

Aquesta última frase va convèncer la Michelle, que va arremangar-se el braç i va clicar una contrasenya al rellotge que duia al canell. Al mateix moment, l’Aicha va sentir com el seu rellotge vibrava. Se’l va mirar. Hi havia un missatge de la seva mare que hi deia: OK. Al cap d’un moment, un altre missatge la va avisar que la transferència de 600 crèdits s’havia fet correctament. Sense esperar ni un segon més, va sortir corrent del menjador.

 

— Tenim una setmana — va dir la noia al Bigotis, quan tornava a estar a la seva habitació. — Bigotis, Pots eliminar el sistema de seguretat durant uns segons? — va fer la pregunta, tot i que ja sabia que sí que ho podia fer. El robot feia temps que havia après a controlar la seguretat de la porta d’emergència de l’habitació de l’Aicha i així, de tant en tant, podien fer escapades per passejar els dos sols i sortir una mica d’aquella casa asfixiant.

 

 

 

Una hora més tard, nena i robot estaven al carrer, caminant sense saber on anar. L’ambient era fosc, com sempre. Els edificis eren tan alts que, des del carrer, no se’n veia la punta i, per tant, tampoc deixaven que arribés fins a baix la llum del sol. Això feia que durant tot el dia fos necessari tenir les llums del carrer enceses. A més, totes les botigues estaven retolades amb llums de neó, cadascuna de diferents colors fent que, si miraves els bassals de terra, anessis veient taques acolorides per tot arreu.

 

— No ens podem quedar al carrer, Aicha — va dir el Bigotis, quan ja portaven una bona estona caminant —. Hem de buscar un lloc on passar la nit.

 

— Ja ho sé, ja ho sé... — va contestar ella —. I, sobretot, hem de buscar algú que ens pugui ajudar.

 

I, de sobte, va tenir una idea. Els seus amics vivien a l’altra punta del planeta però hi havia una altra persona a qui podia considerar una amiga, almenys a mitges. Una persona que vivia molt més a la vora i que visitava dos cops al mes. De fet, li feia ràbia no haver-hi pensat abans. Si algú els podia ajudar, era ella...

 

— Bigotis, ens n’anem a la biblioteca — va dir l’Aicha, contenta i esperançada per primer cop des que havia vist el seu amic amb les mans plenes d’oli.

 

 

 

LES GERMANES NEWTON

 

— Aicha! — va dir la Rose, la bibliotecària —. Quina il·lusió veure’t per aquí! No t’esperava fins a la setmana que ve! Ja t’has acabat el llibre que et vas endur?

 

La Rose era una dona amable que, sempre que veia l’Aicha, se li encenien les galtes d’il·lusió. Es movia amb agilitat per tota la biblioteca i a l’Aicha la sorprenia amb la velocitat que et trobava qualsevol llibre que li demanessis. L’Aicha sospitava que un dels motius que feia que la Rose es posés tan contenta quan la veia era que, en realitat, la nena devia ser de les poques persones que encara anava a la biblioteca. I és que l’espai semblava una màquina del temps i, quan hi entraves, et donava la sensació d’haver viatjat a una altra època. I això, en ple 2937, on tothom era profundament NOFUNOCO, estava poc valorat.

 

— No, Rose — va començar l’Aicha —, la veritat és que he vingut per un altre motiu.

 

I li va explicar tot a la bibliotecària. Com, feia unes hores, havien vist que el Bigotis tenia problemes tècnics i com havien decidit marxar de casa per buscar una solució i provar d’arreglar-lo.

 

— Ai, nena! — va dir la Rose, preocupada —. Però com se t’ha acudit marxar de casa, sola...

 

— No vaig sola! — va protestar l’Aicha, assenyalant el Bigotis —. A més, ja no sóc una nena. Rose, el Bigotis funciona perfectament! Només li falla una junta! No pot ser que ningú el pugui arreglar. Pensava que tu, potser...

 

— Em sap greu, bonica — va contestar la Rose, posant-se dreta i posant la mà a l’espatlla de la nena — però jo no us puc ajudar. Saps tan bé com jo que trobar recanvis és quasi impossible, Aicha...

 

— M’ho imaginava — va dir la nena, abatuda —. Però ho havia de provar. Gràcies, Rose, de totes maneres. Anem, Bigotis?

 

L’Aicha va sortir de la biblioteca, acompanyada pel robot. Cap dels dos tenia ànims per parlar i menys ara que l’única esperança que tenia l’Aicha per començar a buscar una solució havia desaparegut. A més, havien de buscar un lloc on dormir.

 

— Hi ha un hotel a deu carrers d’aquí — va dir el Bigotis, després d’una cercada ràpida a internet —. Val 40 crèdits pels humans i 10 pels robots.

 

— Anem-hi — va concedir l’Aicha —. Podem dormir allà.

 

Però no havien caminat ni cinc minuts quan una nau, petita com un cotxe, va arribar volant fins on eren ells, a gran velocitat. Va parar en sec, davant de la nena i el robot, i en va baixar una noia vestida amb pantalons i jaqueta de cuir negre. Tenia el cabell curt i de color blau elèctric i, com si fossin una diadema, duia unes ulleres de pilot.

 

— Aicha? Bigotis? — va dir la noia, fent que la nena s’espantés i el robot encengués unes llums vermelles d’alerta —. No tingueu por. Em dic Amèlia i sóc la germana de la Rose. M’ha enviat ella.

 

— Com? Què vols... — va començar a dir l’Aicha.

 

—No ens hauríem de quedar aquí al mig — va dir l’Amèlia, mirant neguitosa al seu voltant —. Serà millor que pugeu a la nau. Si veniu amb mi, us ho explicaré. Crec que podem arreglar el teu robot — va acabar dient, dirigint-se directament a l’Aicha.

 

La nena va mirar el seu amic. Semblava que l’Amèlia deia la veritat però no pensava pujar a una nau amb una completa desconeguda sense, abans, assegurar-se’n.

 

— Bigotis, diu la veritat? — va preguntar-li al robot. Els models NK-350H, com el Bigotis, portaven un detector de mentides incorporat als seus sistemes. Per protegir la privacitat dels humans amb qui convivien, els robots no podien activar el detector de mentides a no ser que el seu humà de referència els ho demanés.

 

— Necessito autorització per activar el detector de mentides — va respondre el Bigotis.

 

L’Aicha va mirar de reüll a l’Amèlia, qui s’estava començant a neguitejar.

 

— Autorització concedida — va dir la nena i el robot va tancar els ulls durant tres segons.

 

— Tots els meus sistemes de detecció indiquen que sí. Diu la veritat — va acabar dient.

 

— Doncs clar que sí! — va exclamar l’Amèlia —. Vinga va, pugeu a la nau i marxem d’aquí d’una vegada.

 

 

 

L’apartament de la Rose i l’Amèlia era petit i estava a la zona baixa i fosca del gratacel on es trobava. Les ciutats ja no estaven separades en barris de gent amb més diners i barris de gent més pobra, sinó que els mateixos edificis feien aquella separació. La gent amb menys diners s’havia de conformar amb un pis fosc i més proper al carrer, mentre que la gent més rica podia gaudir dels pisos més alts, amb llum del sol.

 

Tot i que estava a la part baixa, el pis de la Rose i l’Amèlia era molt acollidor. No era luxós però tampoc li faltava de res essencial i l’Aicha, tot i estar acostumada a viure a un dels pisos més alts del seu gratacel, va sentir una sensació de benestar que no havia sentit mai a casa seva.

 

L’Amèlia la va acompanyar a una habitació molt senzilla. Només hi havia un llit, un armari i una tele. Ni robots, ni Realitat Virtual, ni videojocs...

 

— No és gran cosa — va dir la noia, fregant-se els cabells blaus amb la mà —, però el Bigotis i tu hi podeu passar la nit.

 

— És fantàstica — va dir l’Aicha —. Moltes gràcies, de veritat.

 

Just en aquell moment, es va sentir un “Click” a la porta principal i la Rose va aparèixer per la porta d’entrada, carregada amb una motxilla i una bossa de plàstic.

 

— Aicha! — va saludar, amb un somriure, la Rose — Veig que l’Amèlia us ha trobat. Sort. Mireu, porto una sorpresa!

 

La Rose va deixar la bossa de plàstic sobre la taula i el que en va treure de dins, va deixar l’Aicha glaçada.

 

— Taronges!? — va cridar la nena, totalment fora de si — Però com...? — com podia ser que la Rose, vivint a la zona baixa del gratacel, s’hagués pogut permetre comprar taronges? Cada taronja valia més de 30.000 crèdits!

 

— N’has menjat mai? — va preguntar-li l’Amèlia, amb els ulls brillants de l’emoció, donant-li una taronja a l’Aicha.

 

— Una vegada — va dir l’Aicha —, quan el meu pare va fer quaranta anys, la meva mare n’hi va regalar una i me’n van deixar provar un tros perquè a ell no li va agradar. No la puc acceptar, són caríssimes — va acabar dient l’Aicha, tornant la fruita a l’Amèlia.

 

— No tant, si saps on buscar-les — li va dir la Rose. I veient la cara que feia la nena, va seguir parlant—. L’Amèlia i jo vam fundar una associació que es diu Les Germanes Newton. No és el nostre cognom real, evidentment. Des de l’associació hem estat buscant persones que no se sentin còmodes amb la manera de viure que tenim actualment i que es vulguin unir a nosaltres en la lluita per canviar algunes de les coses que no ens agraden. Mantenim la biblioteca viva, intentem trobar recanvis per donar una segona vida a coses que encara funcionen i, fins i tot, hem creat un hort per poder cultivar menjar no-sintètic.

 

— Com et pots imaginar — va continuar l’Amèlia — una activitat com la nostra no és la que més il·lusió faci al govern i, per aquest motiu, l’hem de mantenir en secret, completament. Especialment pel tema de l’hort. La indústria del menjar sintètic és molt poderosa i no es poden permetre que la gent tingui accés al seu propi menjar.

 

— Fa uns anys vaig cometre l’error de confiar en la persona equivocada — va seguir explicant la Rose — i, des de llavors, el govern em vigila molt de la vora. Avui, quan heu vingut a la biblioteca, no us podia dir res, ja que no sabia qui podia estar escoltant. A més, una nena i un robot espatllat? Això hauria despertat l’interès de qualsevol vigilant del govern que estigués allà. Per això, abans de marxar, t’he enganxat un petit localitzador a la jaqueta i, quan heu sortit, he contactat amb l’Amèlia i li he dit que us vingués a buscar.

 

L’Aicha va recordar com, a la biblioteca, la Rose li havia posat la mà a l’espatlla, un gest que li havia semblat que era per animar-la. Es va quedar una estona en silenci, intentant pair tota la informació que acabava de rebre. L’Amèlia seguia amb la mà estesa, oferint-li la taronja, i la nena, al final, la va acceptar.

 

— Com...? — va començar a preguntar, sense saber què fer i provocant que les dues germanes es posessin a riure.

 

— Mira, primer s’ha de treure la pell; així — va explicar l’Amèlia.

 

Quan l’Aicha va mossegar la taronja, i va sentir com aquella barreja de dolçor, acidesa i frescor li omplia la boca, va desitjar que el temps es parés una estona per poder allargar una mica aquells instants de plaer. Estava convençuda que no hi havia res al món que pogués superar aquella sensació.

 

Van estar una bona estona gaudint de l’experiència i, quan es van acabar cadascuna la seva taronja, l’Aicha va preguntar pel tema que l’havia fet iniciar tota aquella aventura.

 

— Heu dit que teniu contacte amb gent que també odia la idea NOFUNOCO, oi? L’Amèlia m’ha dit que podíeu arreglar el Bigotis, Rose. És veritat? — va preguntar la nena emocionada. Darrere seu, el Bigotis escoltava atentament —. Podeu fer-ho?

 

— A veure, a poc a poc — va frenar-la la bibliotecària —. Les Germanes Newton ha anat creixent. I sí, cada dia hi ha més gent que s’adona que el pensament NOFUNOCO no porta enlloc. Nosaltres no podem arreglar el Bigotis però coneixem una persona, un noi que es fa dir Schrödinger i que pertany a Les Germanes Newton, que creiem que sí que pot.

 

— Ai, Rose! — va fer l’Aicha, saltant de la cadira—. Això seria increïble! I a on el puc trobar?

 

— Frena, noieta — va dir l’Amèlia —. De moment, anem a dormir. Demà t’hi acompanyarem nosaltres mateixes.

 

— Ah, per cert! — va afegir la Rose, apropant-se a la bossa de plàstic —. No som les úniques que tenim sopar! — va dir i, de dins de la bossa, en va treure un pot de líquid refrigerant —. Això no l’arreglarà però, almenys, podem evitar que les pèrdues que té li malmetin els sistemes — va afegir, assenyalant el Bigotis amb el cap.

 

— Moltes gràcies! — va dir el Bigotis, content.

 

Deu minuts més tard, l’Aicha estava estirada al llit de la seva habitació, plena d’il·lusió i esperança i, sense pensar, va fer una cosa que no havia fet mai a la seva vida:

 

— Bona nit! — va cridar des del llit. I, quan va rebre el “Bona nit” de la Rose i l’Amèlia, va sentir una sensació completament nova per ella. Es va sentir cuidada i protegida.

 

 

 

LA BOTIGA DE L'SCHRÖDINGER

 

Encara era de nit quan l’Aicha, el Bigotis, l’Amèlia i la Rose van pujar a la seva nau per anar a casa l’Schrödinger. Van estar volant una bona estona per sobre els gratacels i van poder admirar com el sol sortia per l’horitzó, sobre el mar.

 

— Feia mesos que no veia el sol — va dir la Rose, somrient —. Hauríem de fer vols matinals més sovint, Amèlia.

 

L’Aicha no va dir res però va pensar en els seus pares, que vivien a un pis des d’on podien veure el sol cada dia i, en canvi, es passaven el temps tancats al menjador, endollats a la Realitat Virtual.

 

Al cap d’una estona, l’Amèlia va començar a fer baixar la nau i van aterrar a un barri proper al mar i d’edificis no gaire alts, de no més de cent cinquanta pisos d’alçada. Hi havia alguns carrers des dels quals, fins i tot, es podia arribar a veure el cel. Viure allà devia ser molt car, va pensar l’Aicha.

 

Van caminar fins a un local amb un cartell de llum de neó mig espatllat que feia pampallugues i que hi deia: “Schrödinger: els millors olis, refrigerants i lubricants per la teva mascota”. A l’aparador hi havia pots de tota mena de productes químics per cuidar el teu robot-mascota. Van obrir la porta rovellada i van entrar a la botiga, que estava mig a les fosques. Darrere del tauell, hi havia un noi jove examinant una peça de ferro que tenia a les mans i que, en sentir que algú havia entrat a la seva botiga, va aixecar el cap.  

 

— Amèlia! Rose! — va fer l’Schrödinger, que es notava que estava content —. Quant de temps!

 

— Hola Schrödinger — va contestar l’Amèlia, igual de contenta que ell —. Hem vingut amb uns amics. Et presento l’Aicha i el Bigotis — va acabar, assenyalant amb la mà la nena i el Robot.

 

— Encantat, encantat! — va dir l’Schrödinger, sortint de darrere del taulell i estrenyent les mans dels dos —. Un NK-350H, oi? — va preguntar el botiguer, examinant el Bigotis atentament. El robot va fer que sí amb el cap—. Feia anys que no en veia cap. Molt bones màquines, els NK-350H.

 

— Justament venim per això — va dir la Rose. Va fer una pausa per comprovar que estaven sols a la botiga i va abaixar molt la veu —. Està espatllat i hem pensat que...

 

— Doncs a la brossa! — va cridar l’Schrödinger, mirant al seu voltant amb ulls espantats —. Si no funciona, nova compra!

 

— Però... — va començar a queixar-se l’Aicha, però la Rose la va mirar amb cara molt seriosa i va fer que “no” amb el cap, amb moviments molt curts.

 

— Per què no passeu a casa meva? — va dir l’ Schrödinger —. Tinc un catàleg de robots nous, d’una botiga d’un conegut meu, que crec que et poden agradar molt, Aicha.

 

El grup va seguir el botiguer, en silenci, a través d’una porta que duia a un pis més petit que el de la Rose i l’Amèlia. Un cop al menjador, l’Schrödinger es va acostar a una estanteria amb tot de pots amb líquids de diferents colors i en va agafar alguns. De sobte, a l’altra banda de la sala, unes rajoles del terra es van començar a moure, deixant un forat, una obertura a un pis inferior, al mig del menjador. Sense dir res, l’Schrödinger s’hi va apropar i hi va baixar, seguit de la resta. No va ser fins que van ser a baix que va posar sobre una estanteria els pots que havia agafat a dalt i, just quan ho va fer, les rajoles van tornar al seu lloc, tapant el forat i deixant el grupet tancat a la sala secreta de l’Schrödinger.

 

— Sistema de pesos — va dir el noi —. Quan l’estanteria detecta un pes concret, obre la porta — va explicar. I llavors es va girar, enfadat, cap a la Rose —. I tu, t’has tornat boja? Com se t’acudeix, justament a tu, parlar de reparacions allà, a la botiga!?

 

— Ho sento Schrödinger — va excusar-se la Rose — no pensava que...

 

— Que em tenien vigilat? — va tallar-la el botiguer —. Doncs clar! Com a la majoria de les Germanes Newton! Ens estan seguint la pista a quasi tothom, noies...

 

— Va Schrödinger, no t’enfadis! — va calmar-lo l’Amèlia —. Et prometo que no tornarà a passar. A més, et portem una coseta — va afegir, obrint la motxilla i traient-ne una taronja —. Acabada de collir.

 

—Això és xantatge! — es va queixar, somrient, l’Schrödinger, acceptant la taronja i girant-se cap el Bigotis —. A veure, què et passa, amic?

 

— Activitat anormal a la zona engonal dreta. Es detecta deteriorament d’una de les juntes de contenció del líquid refrigerant i lubricant — va explicar el robot.

 

— Sembla que amb un simple canvi de junta n’hi hauria d’haver prou. Però, si us sembla bé, et puc fer una anàlisi una mica més completa — va dir el noi.

 

— Tu què hi dius, Aicha? — va preguntar el robot, mirant la seva amiga.

 

— Això ho has de decidir tu, Bigotis. Per mi, endavant.

 

 

 

— Tinc una notícia bona i una de dolenta — va dir l’Schrödinger a l’Aicha i el Bigotis, dues hores més tard, quan va haver acabat d’examinar el robot. — Efectivament, l’error principal és d’una junta de contenció del líquid refrigerant. Aquesta reparació no és massa complicada i, a més, tinc alguns recanvis que un Buscador em va portar fa uns dies.

 

— Tinc diners — va dir l’Aicha —. Et puc pagar.

 

— Aquest no és el problema — va dir l’Schrödinger —. El problema és que la pèrdua d’oli ha provocat danys al nucli de memòria. Si arreglem la fuita però no el nucli de memòria — va dir el noi, dirigint-se al Bigotis — sobreviuràs però, d’aquí a pocs dies, començaràs a perdre els records que tens. D’aquí menys d’un mes, no recordaràs res, ni seràs capaç d’emmagatzemar informació durant més de dos o tres dies. En resum, necessitem un nucli de memòria.

 

— Tinc diners — va repetir l’Aicha, aterrida d’imaginar-se el seu amic sense records.

 

— Aicha — va dir l’Amèlia, fregant-se els cabells blaus amb la mà —, no és un tema de diners. Saps que és impossible trobar recanvis.

 

— Però igual que algú t’ha portat juntes, podem aconseguir nuclis de memòria — va dir la nena, desesperada.

 

— No és tan senzill — va explicar l’Schrödinger —. Les juntes de contenció són iguals per la majoria de models i és relativament fàcil de trobar-ne, pels Buscadors. Els nuclis de memòria, en canvi, són diferents per cada model i no es poden intercanviar. És per això que, pel Bigotis, necessitem un nucli de memòria específic per un robot NK-350H. Si a això li sumem que els NK-350H fa anys que no es fabriquen — va seguir el botiguer —, ens trobem amb un bon problema.

 

— Al Gran Evocador Central segur que n’hi ha! — va dir l’Aicha.

 

Tothom es va quedar en silenci durant uns segons.

 

— Estàs tocada del bolet — va dir l’Schrödinger —. Un Buscador et cobraria 60.000 crèdits per anar al Gran Evocador Central a buscar un nucli de memòria. Tens 60.000 crèdits, nena?

 

L’Aicha va trigar a contestar. Evidentment que no tenia 60.000 crèdits, però es negava a donar el seu amic per perdut.

 

— Doncs hi aniré jo — va dir l’Aicha — tampoc deu ser tan terrible.